Paula Paniagua

Que la violència masclista és arreu, en totes les seves formes, ja ho sabíem. Potser encara hi havia alguns espais —sobretot de poder— en què ens resistíem a reconèixer-la com a tal, però no hi ha dubte. Les violències menys evidents —com el menysteniment, el qüestionament o els atacs esbiaixats— tenen un impacte en el conjunt de la societat difícil de determinar, però és un fet. El terror sexual, la violència psicològica o física ja sabem que serveixen per atemorir les dones i mostrar-los qui és que domina i qui és que ha d’assumir l’opressió com un fet intrínsec a la seva existència. La violència simbòlica, l’insult i el dubte sobrevolant les capacitats de les dones també té un impacte, però és més subtil: es filtra en les nostres vides, les condiciona, les limita i ens coarta a l’hora de desenvolupar la nostra personalitat. Això és el que fa, en gran manera, la violència masclista en l’àmbit de la política i l’esfera pública —alliçona les dones a casa seva, els envia un missatge clarificador: aquí, així, no. De la mateixa manera que els referents positius equilibren la balança cap a la banda oposada: sí, tu també pots ser-hi.
Aquests dies, en què recordem casos com el de Nevenka Fernández o Rocío Carrasco, s’evidencia: les societats hem acceptat comportaments intolerables que han fet patir milions i milions de dones arreu del món. Si des dels mitjans de comunicació, les institucions, el poder, la cultura i l’educació androcèntrica ens assenyalen, menystenen, qüestionen i posen en dubte les nostres versions, és evident que abans de prendre alguna decisió ens ho pensarem molt. En l’àmbit de la política, si un home t’assetja, pots acabar com Nevenka Fernández: assenyalada. En prime time, et poden qüestionar el teu testimoni com a víctima com a Rocío Carrasco. Amb la primera sentència de La Manada també, des de la justícia, van enviar un missatge: si no t’hi negues de forma explícita, no hi veurem violència. Per altra banda, centenars de casos que s’hi han negat de forma explícita ens envien un altre missatge: si t’hi resisteixes, seràs assassinada. Alcàsser, Nagore, Orantes. Són noms propis que han marcat un abans i un després en l’imaginari comú de les dones.
Aquesta setmana, enmig de la revolada del testimoni de Rocío Carrasco, des de les institucions hem vist com es qüestionaven els mèrits de la ministra Yolanda Díaz. El relleu de lideratge entre homes es fa sense sospites. Insinuar que les teves capacitats es tenen en compte en funció de com te agarres fuerte de la coleta forma part del menysteniment i el qüestionament cap a les dones… també en política. Primer els recordem que si hi són és per les quotes, comprometent els mèrits i la competitivitat. Quan hi són i demostren els mèrits i les capacitats, llavors insinuem que és només una qüestió d’interessos partidistes i sexistes. ¿Com se’n diu, d’això? Violència masclista, com arreu. Però hi ha una violència que és específica de la política i de l’esfera pública: perquè es fa des de les institucions o els mitjans, perquè es fa a dones que tenen altaveus i llocs de posició i que han trencat sostres de vidre i esquivat els entrebancs fins a arribar-hi, i perquè envia un missatge indirecte i li recomana a moltes dones arreu del món que millor que no s’hi fiquin. És, de nou, un dany col·lateral: les lleis et permeten ser-hi, però pagaràs el preu de fer-ho.
És exactament el mateix menysteniment, insult i qüestionament que a altres espais menys visibles, amb l’afegit que es fa des de les institucions —que ens representen a tots— o des dels mitjans, filtrant-se a totes les cases. Legitima un sistema de domini de l’home cap a la dona, i posa en dubte la capacitat de participar de les dones en els espais de poder. ¿Com afecta això en la societat i, en especial, en les dones? No assumint càrrecs de responsabilitat per no exposar-se i per tant no ascendir, limitant la seva participació política o directament validant que el poder no és cosa de dones. Ahir, la ministra Irene Montero va parlar de violència política contra les dones. A Catalunya, a la llei 17/2020, reforma de la llei 5/2008 (del dret de les dones a viure lliures de violència masclista), hi vam afegir l’àmbit de la política i l’esfera pública com a espais on hi pot haver violència masclista per posar la primera pedra. Ens cal, encara, molta recerca, legislació i pedagogia sobre aquesta forma d’exercir violència contra el poder de les dones —institucional, de militància, generadores d’opinió i líders—, però ja hi som. La violència que patim les dones amb responsabilitats públiques és una violència amb eco: la rebem en primera persona algunes, però impacta i coacciona dones arreu del món.