La cura universal

El sistema productiu i el sistema de cures sempre s’han sostingut sobre el mateix equilibri: amb la divisió. Mentre els homes van ocupar lliurement l’esfera pública i les dones, la privada, l’equilibri del model no tenia fissures. La privació de llibertat i de desenvolupament de les dones com a ciutadanes de ple dret feia viable que el sistema productiu i el reproductiu fossin dos compartiments estancs que mai no es tocaven. Quan les dones comencen a envair l’esfera pública, alterant l’ordre establert, el repte recau de nou en elles: mentre les dones accedien al mercat laboral i a l’esfera pública, els homes s’hi mantenien sense modificar el seu comportament social. D’aquest desequilibri neix la necessitat de parlar de política del temps, dels seus usos, de conciliació, de corresponsabilitat: del fet que les dones, en nom del progrés universal que les ha deixat ocupar l’espai públic, ara han d’assumir la doble jornada i la càrrega mental i emocional que comporta. El dany col·lateral de conquerir drets col·lectius.
Aquest equilibri precari de les dones sostenint el sistema productiu i de cures alhora no caldria, i no seria tan asfixiant, si els homes haguessin respost assumint les tasques domèstiques en la mateixa mesura que les dones feien el salt a l’esfera pública. Ja no hi som a temps, perquè el conflicte arriba al segle XXI enquistat en el model d’organització: les dones, a l’esfera pública contra tot pronòstic i la privada de forma natural; els homes, majoritàriament en la pública i desatenent en alguna mesura la privada. Les cures, sostingudes incomprensiblement sobre les espatlles de les dones o externalitzades en dones més vulnerades, marginades i pobres; donant pas, en la majoria de casos, a un feminisme blanc, privilegiat, que no hi veu problema en oprimir dones de classe baixa per poder-se alliberar del pes de l’esfera privada. El sistema patriarcal sempre troba la fissura perfecta perquè el possible desequilibri recaigui, com sempre, sobre les mateixes.
L’entrada de les dones a l’esfera pública no estava prevista i ningú va preparar el model productiu per a la seva arribada, i per descomptat ningú va preveure qui les substituiria a casa. Les lleis jurídiques avalen la igualtat, i les dinàmiques la desautoritzen. Les dones fan tard i quan salten a la roda del mercat de treball, el mercat de treball ja té un funcionament que no contempla les seves necessitats específiques. ¿Què entenem per necessitats específiques? Les necessitats d’una part de la població que ha arribat tard, les necessitats d’aquelles que han estat considerades inferiors, les necessitats d’aquelles que han lluitat per ser-hi però no tenen recanvi. Les necessitats específiques que no responen al prototip per a qui va ser pensada la productivitat: home, cishetero, blanc, classe alta, sa i amb la intendència familiar resolta.
Les cures, associades a les dones i per tant esdevenint política de marges i oblidades de l’agenda pública, estan desprestigiades. I malgrat l’impacte del desprestigi de les cures té rostre de dones, finalment tota la societat se’n veu afectada i perjudicada: per a mostra, una pandèmia. Les societats que menystenen i arraconen les cures a l’àmbit individual, privat i domèstic, acostumen a generar desigualtats, i per tant pobresa, i per tant risc d’exclusió, i per tant menys sentiment de pertinença a la comunitat, i per tant una societat menys apoderada i, en definitiva, una pitjor democràcia. Si les polítiques públiques no equilibren les desigualtats en les cures, la cohesió dels seus barris no està garantida. I com menys cures, més fracàs de la política. Es tracta, doncs, de crear les condicions perquè aquesta mateixa societat trobi els mecanismes —propis si els té, comuns i públics si no— per, alhora, esdevenir un cuidador actiu. Aquesta frase feta de no deixar ningú enrere neix precisament d’aquí, d’aquesta voluntat.
Com bé s’apunta en El manifest de les cures, l’individualisme i els sistemes neoliberals ens fan creure que les cures —feminitzades, desprestigiades— són un fracàs personal i individual. En lloc d’entendre les desigualtats estructurals i que els Governs se’n facin càrrec, el neoliberalisme ens dibuixa un mal ciutadà que no ha estat capaç de triomfar per mèrits propis. Les cures no són exclusives dels grups socials vulnerables, però quedar enrere per la manca de cures sí que és exclusiu de grups socials vulnerables que no troben una resposta a les seves necessitats. I sí, les seves necessitats depenen íntimament d’allò públic, polític. Aquesta idea patriarcal, neoliberal, individual i masculinitzada de l’èxit personal, que rebutja les cures i l’ajuda aliena per considerar-la una derrota personal ha fet molt de mal a l’imaginari comú. No existeixen les persones pobres que no s’han esforçat prou, no existeixen les persones migrants que no s’han esforçat prou, no existeixen les persones vulnerables que no s’han esforçat prou. Existeix un sistema que premia el privilegi, i que invisibilitza allò que li fa nosa i li és sobrer. Exiteix un model social que avança sense mirar enrere.
La pandèmia no ha permès no mirar enrere: per més que el sistema capitalista i patriarcal s’esforcés per avançar i posar en el centre l’individualisme, la xarxa de solidaritat ha salvat aquest món pandèmic. Sense la xarxa universal de la cura, autoorganitzada i fraternal, el sistema queda tensionat i deixa de ser útil fins i tot per al propi interès individual. The care collective parla, en el seu manifest, de la cura universal, que aniria més enllà del sistema de cures entès com les interdependències humanes i ho fa extensiu a tot el món. Així, regular el preu del lloguer, fer polítiques equitatives, crear escoles sense segregació, dissenyar polítiques per lluitar contra el canvi climàtic, pensar jornades laborals més assumibles, assumir la salut mental i emocional, derogar lleis d’estrangeria, transformar ciutats en espais comunitaris i verds o pensar una seguretat pública menys autoritària haurien de formar part del que entenem per cura universal. No inscriure la cura només als serveis socials, la cura de criatures, fer-se càrrec de persones dependents o serveis de neteja… sinó ampliar-ho a tot el món, que també ens ho reclama. En podem dir sistema de cures, cura universal o com vulguem. A mi m’agrada anomenar-ho feminismes, i no hi veig alternativa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s