Tot allò que succeeix als meus relats
m’ha passat, o em passarà.
CARSON MCCULLERS

LA  BICICLETA

T’ho vaig dir i no em vas creure perquè mai no m’has cregut, com que sóc massa jove…, o això dius, que tampoc no n’hi ha per a tant. Ara ja sóc al camí de terra, amb la bicicleta, i t’ho vaig dir, que marxaria un dia, i ja ho faig, ja, sobre la bicicleta, pedalant d’esma, i el vent passa per les meves arracades, ovalades, fiu, fiu, passa el vent pel forat i fa un soroll que t’agradaria si duguessis arracades i si sabessis anar en bicicleta, que per això he marxat pedalant, perquè no saps ni conduir ni fer servir una bicicleta, i mira que és fàcil, mala bèstia, com moltes vegades em dius, mala bèstia, mira que no saber fer una altra cosa que caminar, i com penses fugir, si has de fugir algun dia, i més ara, que jo he marxat i aquí et quedes, mala bèstia, a mi ja no m’enganyes més.
El camí arriba un moment que ja no és de terra, comença l’asfalt, i la bicicleta va molt millor, perquè és d’aquelles, com de carreres, amb la roda tan fina que sembla mentida que hi puguem pujar i mantenir l’equilibri, i es veu que era del meu avi, que m’ho van dir un dia a la plaça, quan jo la portava a arreglar, em van dir, ¡quants anys sense veure la bicicleta del teu avi!, però jo no ho sabia i vaig dissimular. Ara per aquí vaig molt millor i molt més ràpid, ho noto perquè el vent fa encara més soroll, t’encantaria sentir-lo, i faig aquell moviment, endavant i endarrere, com si adormís un nadó, perquè aquest és el moviment de la bicicleta, però marxo i bé que marxo, lluny, perquè no puguis dir-me més les coses que em deies, i l’última que m’has dit és que semblo una mala dona, d’aquelles, i tot perquè duia un vestit un pèl curt, però si no tinc diners per comprar-me’n un altre, què vols que hi faci, duc aquest, que ja em va una mica petit, i si no vols que vesteixi així, doncs me’n compres un; però segur que no me’l compraries bonic, perquè ets així, una mala bèstia, i no fas altra cosa que pensar malament de mi.