Joel Codina

Quan era petita volia ser com la meva germana, perquè era el referent més immediat que tenia a casa meva i en qui m’agradava emmirallar-me. Després vaig voler ser com la meva cosina, que havia estudiat INEFC, i a mi m’agradava la idea de convertir-me en entrenadora de natació. Després vaig voler ser Carmen Martín Gaite. Tenia boines i quaderns pertot. Més tard, Natalia Ginzburg. Encara voldria assemblar-m’hi una mica. Sempre, quan he alçat el cap i he volgut trobar una referent, l’he trobat. Totes les dones que he mencionat tenen una cosa en comú: són blanques. No crec que això sigui casual. No és casual que la majoria de dones en qui puc emmirallar-me siguin blanques, i tampoc és casual que jo, una dona blanca, busqui entre els meus similars.
¿Què passa quan alces el cap i no trobes, com jo he fet des que sóc petita, algú a qui assemblar-t’hi? ¿I què passa quan les referències que pots trobar repeteixen tots i cadascun dels estereotips negatius que t’obliguen a quedar-te als marges de la societat? ¿Què passa si les dones en qui jo vull emmirallar-me són totes víctimes d’un sistema discriminatori i desigual? ¿Què passaria si totes les dones a qui m’hi assemblo surten en la ficció i en la realitat representades com a éssers infravalorats i maltractats pel seu entorn? Serà molt, molt difícil que em visibilitzi a mi mateixa com una dona amb possibilitats de tenir èxit i oportunitats.
Tot això ho explico perquè fa uns dies moltes nenes, arreu del món, van poder presenciar i emmirallar-se en una nova dona que forma part del taulell del poder mundial: Kamala Harris. Moltes nenes en condició de racialització. Moltes persones amb orígens diversos. Moltes dones que es dediquen a la política. Moltes dones en espais de poder històricament masculinitzats. Cadascuna de nosaltres podrà triar la Kamala Harris que l’anima a continuar endavant. Exactament igual que amb Rachel Levine.
Durant segles les dones ens hem pogut emmirallar en altres dones a qui els han robat obres mestres, a qui han diagnosticat histèria femenina, a qui van cremar acusades de bruixes, a qui han maltractat físicament i psicològicament, a qui han menystingut, demanat que calli o culpabilitzat. Si mai has cregut que els referents positius no són necessaris, probablement és perquè quan has alçat el cap, sempre els has pogut trobar.

Columna a El Periódico
En castellà