Sé prou bé que en comptes de cartes
prefereixes el telèfon. Jo, al revés.
NATALIA GINZBURG

D’Agneta a Emma

15 d’octubre

Estimada germana,
A partir d’avui viuré en un pis que és gran com el menjador de casa dels pares. M’hauria agradat que el vinguessis a veure abans de donar el sí definitiu, però ets a la casa de l’àvia i jo tenia molta pressa per marxar de la que fins ara era casa meva. Tinc caixes pertot, i ara mateix se’m fa una muntanya començar a desfer-les i vinga llibres i més llibres. Però encara és més angoixant obrir les que no són de llibres, com ara la caixa on tinc els records, perquè és com arrossegar la vida anterior fins aquí, a la que tot just comença ara. Ja tinc decidit on posaré els quadres, la calaixera que vam envernissar juntes al jardí i les màquines d’escriure per fer bonic, però encara he de pensar bé com m’ho faré per encabir totes les meves coses en un lloc tan petit, que de tan petit ara ploro i tot, de la pena que em fa haver marxat de casa, haver-me divorciat i que tot hagi coincidit amb el fet que ets a la casa de l’àvia. Penso que aquest pis me’l puc fer meu, que era una cosa que sempre m’ha semblat que em faria il·lusió, viure sola i triar jo totes les coses que hi tindré. És el primer que vaig pensar quan em van donar les claus, que ara començava una vida que sempre havia volgut tenir, i no sé per què ara estic aquí plorant com una bleda, potser perquè ho faig tot sola i no estic acostumada a fer les coses sola, potser perquè simplement divorciar-se és trist i prou, encara que siguis tu la primera interessada a divorciar-te.
T’escric perquè et vull explicar una petitesa que m’ha tingut tot el dia fastiguejada i que jo sé que és una petitesa, però que igualment m’ha tingut tot el dia fastiguejada: abans de marxar definitivament d’allà, l’Oliver m’ha dit que per culpa meva els darrers anys no ha pintat. Com ho llegeixes. Que ara que marxava per fi s’hi podria dedicar, m’ha dit, i jo tenia tanta pena recollint els darrers trastos que no li he respost res, però ara que he arribat al pis —encara en dic pis, no casa—, me n’he adonat: com he pogut impedir jo que l’Oliver, una persona adulta, en la trentena, amb totes les seves facultats intactes, pintés… ¿M’ho pots explicar? Amb vint anys somiava ser un artista, i després va veure que no ho seria mai i simplement va deixar de pintar per desídia. Diria que és més aviat un retret de qui està desconsolat, o ferit, i ho puc entendre, però no calia. Entendria que em culpés dels darrers mesos, i de les vegades que he triat quedar-me pels carrers de la ciutat badant en lloc de tornar a casa, i que ho fes d’una manera diguem-ne premeditada, i fins i tot aquesta premeditació la podria rebatre, però… ¿de no pintar? Jo sé que el matrimoni és una nosa, i un fastigueig i que ens allunya de la persona que som, de la persona que un dia vam creure que seríem, i entenc també que la vida quotidiana, la inèrcia i la rutina t’empenyen fins a no sé quin pou i t’ho fan veure tot d’una altra manera. Podria entendre que acusés el nostre matrimoni d’haver-lo allunyat de la pintura, de la mateixa manera que a mi m’ha allunyat de tantes altres coses i per això he volgut divorciar-me —em sembla—, però responsabilitzar-me del fet que no hagi pintat els darrers anys de casats em sembla absurd i no sé per què m’ha afectat més del compte.
Totes aquestes discussions probablement m’angoixarien molt menys si no tingués les caixes per aquí, i el pis més desendreçat que he tingut mai fins avui, i segur que també em seria tot menys penós si tu hi fossis, però entenc que t’has de recuperar, i que jo no hauria de neguitejar-te amb aquestes foteses perquè tu estàs sola a la casa de l’àvia, amb la Tina per tota companyia —que ja sabem com és—, i no et pots moure del llit. Digues, ¿com et trobes? ¿Creus que et podré venir a veure quan acabi amb tot l’enrenou de la mudança? La mare diu que no, que no sigui pesada i que no t’emprenyi, i jo li dic que no t’emprenyo, tot i que de moment totes aquestes ratlles que t’escric potser sí que són una emprenyamenta, ja m’ho diràs en la teva resposta. Acabo de decidir que escriuré unes quantes coses a l’Oliver, coses que necessito dir-li, perquè està ferit, però no tot s’hi val i algú l’hi ha de dir, i les coses sempre les hi he hagut de dir jo. Abans continuaré desfent caixes, perquè potser el que escriuria ara seria massa ofensiu per no res.

AGNETA