Estimat, aquestes coses són la vida.
MERCÈ RODOREDA

Una mare i una filla. Quina combinació absurda
de sentiments, confusió i destrucció.
No ho entendré mai.
INGMAR BERGMAN

Tot seria més fàcil si la mare no fos la mare. Ara la tia Dolors i la Natàlia no viurien soles, no sentirien tants i tants remordiments —aquesta sensació elàstica i perversa de la culpabilitat. La Glòria també seria més feliç si no fos com és, tan esquerpa, defugint sempre la generositat dels altres, una mica neuròtica; però fa temps que la Natàlia ja no està preocupada per no estimar la seva mare com ho faria una filla, i fa més temps encara que no s’emprenya amb les seves impertinències, una mare és una mare.
La Dolors, els darrers anys, des que el seu germà va emmalaltir, pensava que en qualsevol moment s’hi veuria fora, perquè si havia viscut tant de temps amb elles era gràcies a l’Àngel i, des que va morir el cap de família i l’únic parent proper que li quedava, vivia amb el neguit de veure’s sense casa de la nit al dia, i una dona, oh, una dona sola, sense conèixer home ni amors, què n’ha de fer, de la vida. Al cap i a la fi, l’única unió era ell, l’Àngel, el pare, el germà, un home com cal, i, un cop mort, ja ningú no les obligava a viure amb la tia Dolors —abans tampoc no les obligava ningú, però el pare sempre s’havia estimat molt la seva germana petita.
De la vegada que la mare va voler fer fora la tia, ja ningú no se’n recorda o ningú no se’n vol recordar. El pare va passar tota una setmana sense dirigir la paraula a la seva dona, ni per dir bon dia, ni per contestar les preguntes que li feia, preguntes quotidianes, com has dormit, què hi ha per dinar, saps si queden tomàquets. La mare va entendre que no s’hi podria fer res, mira, estava condemnada a viure amb la seva cunyada, i si l’hi haguessin dit abans, no s’ho hauria cregut, però aquestes coses també són la vida.