El teu C. Tangana

Virginia Woolf va fer l’exercici d’imaginar com hauria estat la vida de la germana de Shakespeare: una vida marcada pel fet de ser una dona en un món, un segle, en què l’home era una ciutadà lliure i la dona era una mena de complement subjugat a aquesta llibertat. Tants cops ens hem demanat on són les dones arreu: no ara, abans. Sempre amb la confiança que aquells anònims fossin dones, o que molts dels pseudònims masculins amaguessin dones brillants. Però el cert és que sense l’èpica, només ens queden milions de Judith Shakespeare: dones que haurien estat brillants, però que mai van tenir l’oportunitat. Prou feina tenien amb obeir els mandats de les seves èpoques. Això, les privilegiades. Les que no ho eren prou feina tenien amb sobreviure.
Fa només uns dies C. Tangana va dir que Rosalía brillava abans. Quan ningú no la coneixia, va dir. Quan només ell la coneixia, suposo que volia dir. Quan la gent no la coneixia a ella, però a ell sí. Quan, dels dos, el que semblava brillant era ell. Quan la seva ombra era més allargada que la d’ella. Quan el món encara no havia descobert el talent del que ell anomena una dona vestida de vermell. Quan encara no havia despuntat, ni guanyava premis. Quan mundialment ningú no sabia que existia. A C. Tangana li agradava més la Rosalía quan era desconeguda, i tenia un tresor entre les mans que només ell coneixia, i el cuidava i li explicava com de meravellosa era, i era seva i ja ho sabia, ja, que si el món la conegués quedaria impressionat. Millor que no.
Això és el que ens ha passat a les dones pels segles dels segles, amén. Des de Judith Shakespeare fins a Rosalía, sempre hem trobat algú que ens ha volgut petites. Era molt més fàcil amagar el talent de la germana hipotètica de Shakespeare, perquè en el seu món les dones no podien brillar, simplement. En el segle XXI les dones brillen malgrat tot: malgrat els C. Tangana que et volen petita, malgrat ens silencien, invisibilitzen, ens menystenen; malgrat els feminicidis, el sostre de vidre i el terror sexual. Les dones brillen en aquest segle malgrat tot, i gràcies a la lluita d’anònimes i pseudònims. Sort que C. Tangana i Rosalía són d’aquest món. Ens hauríem perdut moltes coses: el talent d’ella, i com de ridícul sona un home que et vol petita.