La valentia

Ahir vam fer un acte al Parlament de Catalunya sobre la violència digital que reben les periodistes a les xarxes. Va ser un acte reparador, de reconeixement, de suport mutu i testimonial. Un grup de periodistes van explicar com viuen, pateixen i els afecta el ciberassetjament. El nivell d’exposició personal i professional amb el que conviuen, de vegades, sense cap mena d’acompanyament.
L’acte es va fer un dia després que un grup de dones, d’actrius, guanyessin un Premi Gaudí. Un grup de dones que, juntes, van poder trencar tot el silenci que hi havia al voltant dels abusos que van patir a l’Aula del Teatre de Lleida. Fa mesos que van decidir que els seus casos havien de ser un lloc de partida que els servís a elles, però també a totes.
Crec que una de les cares més inspiradores i transformadores del moviment feminista ha estat entendre que les nostres vulnerabilitats ens fan poderoses. I el més important: fan poderoses les dones que, cadascuna a casa seva, hi troben un mirall.
Hem viscut aquests dos actes —actrius reivindicant-se a través de la cultura, periodistes fent una crida col·lectiva— després de veure com un futbolista havia d’entrar en presó per agredir una dona. Després que una dona decidís posar una denúncia contra un futbolista en un sistema d’entrada hostil, però que ella va decidir apropiar-se. Després que aquesta mateixa dona, per esvair els dubtes sobre la víctima perfecta, renunciés a una indemnització que li corresponia. Dos actes que hem viscut després que l’entrenador d’uns dels equips de futbol més importants del món hagués de rectificar per unes declaracions lamentables. Que un diputat hagués de pagar una multa per intimidar una periodista. Que un ex director de la televisió pública fos investigat per agressió sexual amb substàncies químiques.
Fa un temps, les periodistes i les actrius no s’haguessin atrevit a obrir la boca per les conseqüències que se’n derivarien. La víctima sexual d’un futbolista de reconeixement mundial no hagués gosat denunciar. El futbolista hagués gaudit d’impunitat. L’entrenador no hauria hagut de rectificar. El diputat no hagués pagat cap multa. I l’ex directiu no hagués estat denunciat perquè la víctima tindria por de perdre la feina.
Això ens fa contentes, no ho negaré… ens fa sentir esperançades creure que ens podem apropiar dels espais i podem utilitzar les eines al nostre abast per trobar-hi justícia. Però no oblidem que el preu encara és exposar-se, alçar la veu, mostrar-se i utilitzar els casos personals per convertir-los en motor de canvi i de lluita col·lectiva. No oblidem que encara hem d’agrair la valentia de les nostres companyes. Que injust. És que ja n’hi ha prou, de tanta valentia. No la volem. Jo no vull que cap de nosaltres hagi de ser valenta si no li ve de gust i hagi de tremolar davant d’un micròfon per explicar-se. Que cansat, que sempre haguem de fer valer que allò personal és polític, per més empoderant i alliberador que sigui. Que el preu sigui obrir-se en canal en públic per oferir testimonis. Hi estem disposades, i sabem de la força del testimoni, però és injust.
A les dones que entenen que el seu cas mereix ser exposat i ha de ser de domini públic perquè la causa les supera, és més gran que elles i els hi val la pena: gràcies. Us abraço. Tant de bo aviat ser valenta i alçar la veu sigui només una més de les opcions, i no una qüestió de supervivència i resistència.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s