«Des de temps llunyà, des que van aprendre a escriure, les dones es fan passar les ganes d’escriure escrivint cartes.» Així comencen les cartes impertinents de Maria Aurèlia Capmany. Llegeixo més d’un cop el primer paràgraf, on s’hi explica que les dones han estat considerades aptes per al gènere epistolar per diversos motius —tots ells rancis, injustos, masclistes— i em demano què hi ha de tot això en mi, que vaig decidir, dècades més tard, escriure la meva darrera novel·la en format epistolar. Què hi ha de voler beure d’un gènere que era considerat femení, apte i amb prou marge per poder parlar de l’amor, que, segons, la Capmany, de vegades és política, estètica o sociologia o ves a saber. Què hi ha de totes les dones que ens han precedit en cadascuna de les decisions que prenem les dones d’avui: quina part conscient i quina inconscient.
En la meva tria —escriure una novel·la a partir de cartes— hi ha la vocació infantil d’imitar les persones que una s’estima i admira, en aquest cas Natalia Ginzburg; i una mica, també, d’explorar veus narratives que parlen des de la més absoluta subjectivitat, fent que sigui impossible endevinar què coi és la veritat, la vida, l’amor, el desencant o el que sigui.
Veig en les ‘Cartes impertinents’ de la Capmany un munt de dones que s’adrecen unes a les altres per fer-les adonar que, malgrat les diferències, són més aviat iguals. ¿Iguals respecte qui? Els altres, els homes, la societat, el sistema. De casa bona a una catalana que exerceix, de burgesa a obrera, de soltera emancipada a una senyora de sa casa, de dona casada i amb fills a una soltera. Totes elles s’alerten entre si: no t’ho pensis gaire, que tu ets una dona més avançada i lliure que jo, perquè mai et deixaran ser prou lliure i prou avançada com un home. Els teus marges són més amples que els meus, però no prou amples per ser una ciutadana de primer ordre.
Llavors topo amb una frase: «ningú no pot viure permanentment en l’heroïcitat». La carta és d’una dona resignada a Nora, la combativa. «I entre tu i jo, tu la rebel i jo la resignada, a penes hi ha diferència. I és que els gestos modèlics serveixen de tan poca cosa, mentre la consciència col·lectiva segueix immutable…».
Penso en tantes dones que, supervivència o heroïcitat, resignades o rebels, no han pogut desenvolupar-se com voldrien perquè han hagut de jugar un paper determinat. I penso també en com els hem exigit —una veu impersonal però constant dins del cap de totes elles— heroïcitat a tantes dones. I penso també en què queda d’aquella veu en totes nosaltres, ara que també podem ser escriptores d’ofici, ara que ens hem pogut alliberar una mica d’aquesta obligatorietat de ser heroïnes i exemple —amb el que comporta de no tenir referents perquè n’ets tu—. Em demano què en farem d’aquesta veu impersonal que encara ressona, com la farem callar del tot.
I pensant, pensant, aquesta tarda me’n vaig al club de lectura d’assaig feminista de La Bonne, aviam si trobem la manera que la consciència col·lectiva no segueixi immutable.