Desconnexió

Em demano com pot ser que haguem arribat fins aquí tan desconnectats del nostre entorn. Com hem pogut perdre la mirada respectuosa i agraïda cap a la natura, els animals que hi habiten, els nostres iguals i totes les vides que hi ha al voltant de la nostra existència. Com hem pogut arribar fins avui aliens a tot, ignorant la interdependència que existeix entre el planeta i nosaltres. Com hem pogut perdre —no recordo quan— la tendresa cap a l’entorn. I com hem pogut perdre, també, la por. Alguns, potser, per desconeixement de la seva petjada real, del que vol dir conviure amb altres espècies, sense cuidar i arrasant amb tot. D’altres, amb total coneixement, però disposats a posar-hi preu fins i tot a l’aire que respirem.
Aquestes són les meves darreres línies abans de l’estiu, un agost de silenci necessari i diria que gairebé autoimposat. Les aprofito per fer aquesta crida plena de tristesa: les temperatures elevades, els incendis, el terra pregant la nostra atenció. Una crida a la connexió que ens demana el món, a la presa de consciència i a entendre que no podem viure fent veure que estem sols. Que aquest planeta no ens pertany, no és nostre, no exclusivament. No només per les generacions joves, que ja alcen la veu i reivindiquen el seu futur, també per totes les vides amb què cohabitem ara. Ara, ja, aquí.
Durant els primers mesos de pandèmia, quan no va quedar més remei que aturar-ho tot, vam poder comprovar que malgrat tot —les conseqüències devastadores de viure en un sistema pensat per al consum ferotge i el ritme del capital—, els animals i la natura agraïen la nostra pausa. Hem tingut una oportunitat, l’hem tinguda entre les mans, per poder pensar el món en què volem viure, el món en què mereixem viure, el món que el món ens reclama. Però l’hem tornat a deixar perdre. Hi ha qui té angoixa climàtica, per la frustració que genera no poder-hi fer res mentre no es prenguin decisions més estructurals i que no només aturin sinó que regenerin. Jo no la tinc, l’angoixa. Tinc una pena profunda en comprovar la desconnexió, la mirada tan poc generosa que tenim cap a la vida.

 

Columna a El Periódico
En castellà

One thought on “Desconnexió

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s