Em demano com pot ser que haguem arribat fins aquí tan desconnectats del nostre entorn. Com hem pogut perdre la mirada respectuosa i agraïda cap a la natura, els animals que hi habiten, els nostres iguals i totes les vides que hi ha al voltant de la nostra existència. Com hem pogut arribar fins avui aliens a tot, ignorant la interdependència que existeix entre el planeta i nosaltres. Com hem pogut perdre —no recordo quan— la tendresa cap a l’entorn. I com hem pogut perdre, també, la por. Alguns, potser, per desconeixement de la seva petjada real, del que vol dir conviure amb altres espècies, sense cuidar i arrasant amb tot. D’altres, amb total coneixement, però disposats a posar-hi preu fins i tot a l’aire que respirem.
Aquestes són les meves darreres línies abans de l’estiu, un agost de silenci necessari i diria que gairebé autoimposat. Les aprofito per fer aquesta crida plena de tristesa: les temperatures elevades, els incendis, el terra pregant la nostra atenció. Una crida a la connexió que ens demana el món, a la presa de consciència i a entendre que no podem viure fent veure que estem sols. Que aquest planeta no ens pertany, no és nostre, no exclusivament. No només per les generacions joves, que ja alcen la veu i reivindiquen el seu futur, també per totes les vides amb què cohabitem ara. Ara, ja, aquí.
Durant els primers mesos de pandèmia, quan no va quedar més remei que aturar-ho tot, vam poder comprovar que malgrat tot —les conseqüències devastadores de viure en un sistema pensat per al consum ferotge i el ritme del capital—, els animals i la natura agraïen la nostra pausa. Hem tingut una oportunitat, l’hem tinguda entre les mans, per poder pensar el món en què volem viure, el món en què mereixem viure, el món que el món ens reclama. Però l’hem tornat a deixar perdre. Hi ha qui té angoixa climàtica, per la frustració que genera no poder-hi fer res mentre no es prenguin decisions més estructurals i que no només aturin sinó que regenerin. Jo no la tinc, l’angoixa. Tinc una pena profunda en comprovar la desconnexió, la mirada tan poc generosa que tenim cap a la vida.
Columna a El Periódico
En castellà
Fragmentos de interior 
Realment, incomprensible! 😢
Hace falta tiempo para que comprendamos, no somos aquello que supuestamente representamos desde que nacemos, la humanidad es algo que se forja, con más actos malos que buenos, que quizá algún día, revelen el camino que queramos seguir. La naturaleza no está sola, pereceremos mucho antes de que la naturaleza desaparezca, por eso sería mejor para la humanidad, comprender que ser humano es igual a vivir en armonía con lo que nos rodea, porque hemos decidido comprender y actuar sobre ello para obtener un beneficio conjunto.
La desconexión es por educación, educación político mediática, que enseña a deshumanizar a no pensar, a actuar impulsivamente y seguidamente odiar lo que no comprendemos.
Es como un campo de fútbol de primera división masculina, insultando a las madres de los jugadores de fútbol árbitro y linieres, color del jugador, o faltas, mientras le piden a un Dios que mate a sus oponentes, con altavoces… Durante el partido se escuchan mensajes oficiales contra el racismo e insultos, mientras durante el partido, se gritan todo tipo de insultos. A mí me basta una sola vez para comprender que juntos como masa podemos ser infinitamente estúpidos y permitir, mientras jaleamos, el racismo, los insultos y la misoginia en juegos y deportes y educación, o formación televisiva de hoy en día.
Tengo pocas cosas claras y una es leer personas que tengan un alto grado de futura humanidad en lo que escriban, siempre muestran múltiples caminos que caminar, y siempre te alegran el día, por hacer pensar y porque pienso, luego quizá exista lo que aún no se conoce.