No podem viure noranta anys enfadades amb el nostre cos. Ho deia l’Anna Freixa fa uns dies en una entrevista. Emma Thompson, a la Berlinale, hi tornava. Ens han rentat el cervell perquè odiem els nostres cossos. Anys enrere, Adrienne Rich es demanava si la dona podria començar a pensar amb el seu cos. No conec, escrivia, cap dona per a la qual el seu cos no sigui un problema fonamental. La por, escrivia, la por i l’odi als nostres cossos molts cops ens ha espatllat el cervell.
El confinament va modificar l’autopercepció dels cossos de gran part de la població perquè no els havíem d’exposar a la mirada aliena, hostil, de la societat. La pressió estètica es va relaxar en alguns casos. En d’altres, però, abaixar el ritme els va fer angoixar perquè podien guanyar pes. Els trastorns de conducta alimentària ha estat la realitat de moltes dones joves del nostre país, com a resposta al tancament més estricte. La febre per fer esport dins de casa va anar pujant setmana rere setmana. En un sentit o en un altre, hi havia un impacte sobre aquest odi al cos de què han parlat i escrit Anna Freixa, Emma Thompson o Adrienne Rich. Un odi que pot afectar tothom però que, com en tantes altres qüestions, s’acarnissa especialment amb dones de totes les edats.
Penso en la gravetat que hi hagi tantes dones arreu del món odiant els seus cossos. Parlant des de fora dels seus cossos, fent-se mal quan parlen amb els seus cossos. Quan utilitzen la mirada cruel davant del mirall, en lloc d’una mirada amable, meravellada, davant d’uns cossos que els funcionen perfectament, que no tenen cap problema, que són perfectes tal com són. Penso en tots els cossos, vàlids i preciosos, que no reben la validació dels altres ni la pròpia. I penso amb tendresa, després de veure l’exposició sobre la seva vida a l’Ideal, en un cos concret: el de Frida Kahlo. Una de les dones que més ha pensat des del seu cos, des del dolor del seu cos. D’un cos que va convertir-se en la seva identitat artística i personal, que la va fer la persona que va ser.
I penso també en el teu cos, que em llegeixes, qui siguis: parla’t bé, mira’t bé. No és que no puguem estar noranta anys enfadades amb els nostres cossos: no ho hem d’estar ni un segon.

Columna a El Periódico
En castellà