Això és el que penso quan em poso davant de l’Agneta, la que sembla la protagonista de la darrera novel·la que he escrit i que surt en uns dies: companya, ja no sóc tu. Algun cop ho vaig ser, és possible que encara em quedin restes d’aquest personatge per aquí i per allà, però, en essència, ja no sóc l’Agneta. L’Agneta viu al meu pis del Raval, i li agrada l’ordre i no suporta tenir totes les capses de la seva darrera mudança pel mig. El matalàs del pis —encara no li diu casa, sinó pis— és vell, però no el vol canviar perquè ja prou caos té, i el llit almenys té un lloc assignat. Es pensava que volia formar una família, i viure com viuen la majoria de les parelles, instal·lada en una inèrcia dolça, molt dolça, i anar alimentant un amor calmat i tranquil que la fa viure bé, prou bé. Però s’ha divorciat i ara ja no ho té tan clar.
Aquesta és l’Agneta. No encaixa en la seva família, que no l’acaba d’entendre, i s’escriu cartes amb la seva germana i el seu entorn. El seu pare és una mena de desconegut que ha estat tota la seva vida allà, sense fer gaire soroll. I la mare ho vol controlar tot i per fer-se respectar utilitza els diners. Algunes de les coses que li passen a l’Agneta m’han passat abans a mi; d’altres, he fet veure que em passaven; d’altres, no m’havien passat encara quan les vaig escriure; la majoria de coses no m’han passat mai, no les he pensat mai, no les sento com a pròpies. Però l’Agneta viu al meu pis del Raval i té les caixes de la meva mudança, i les meves màquines d’escriure i la taula on esmorza ella és la meva taula. Però ja no sóc ella.
Les paraules de Miquel Bauçà m’han acompanyat any rere any —entre capses de mudança, les que carregava l’Agneta i totes les anteriors—, en aquest mateix sentit. Demà ja no seré jo. Fa venir-me salivera. A mi també fa venir-me salivera tenir la certesa que demà ja no seré jo, i que aquest demà es va allargant, estirant i estirant en el temps, i que aquest jo que alguns dies ens sembla tan important, i que ens obliga a mirar-nos el melic i quedar-nos-hi més del compte… canvia, muta, evoluciona. Saber que ja no sóc la d’ahir, ni la de demà, em fa venir salivera. Diria que també a l’Agneta.

Columna a El Periódico
En castellà