Fa uns dies, Ted Yoho va dir fucking bitch referint-se a Alexandra Ocasio. Ahir, els taurins cridaven com energúmens golfa i cerda a la ministra Yolanda Díaz. Alguns encara em diuen, quan ho denuncio, que no els ho fan pel fet de ser dones, com acostumo a afirmar. Són molts els qui creuen que a un home congressista i a un home ministre també els ho poden fer. Hi estic d’acord. Ara bé, els adjectius i les formes que s’utilitzen quan és una dona són ben diferents. Puta, golfa, cerda, guarra. ¿No hi veieu un biaix sexista, masclista, de gènere? És evident, i no penso moure’m ni un mil·límetre d’aquí. La violència que pateixen les dones amb poder, amb veu pública o amb càrrecs de responsabilitat no el reben només pel fet de ser dones —també per feministes, per progressistes o per moltes altres raons—, però la violència que reben és específica. Els atacs sempre, sempre, busquen l’escletxa agressiva i sexista.
Feta la pedagogia i raonat per què considero que les dones reben violència masclista al capdavant d’institucions, o que els atacs i allò que en diuen oposició política —i que ja vaig explicar fa uns dies— té unes connotacions diferents quan es tracta de dones, voldria aprofundir en un altre aspecte. Una de les excuses o dels buits que troben els qui han tingut un comportament masclista i sexista és apel·lar a la seva condició de pares i de marits. Com que tenen una dona, com que tenen una filla, consideren que allò que han fet no és masclista. Si la dona és, a més, feminista… tema resolt. Ocasio li va donar la volta l’altre dia, a aquest raonament. Ted Yoho va dir, parlant d’ella, fucking bitch. Després va dir que tenia dona i filles. ¿Això serveix? ¿Atenua la culpabilitat de les seves paraules? Ocasio —com sempre, i quina sort— la va encertar: senyors, nosaltres, Ocasio i totes les dones que patim violència masclista en qualsevol de les seves formes (que en són tantes), també som les filles d’algú. Si aquest és l’únic argument que teniu per defensar-vos, ens l’haureu d’explicar molt bé i molt a poc a poc, perquè també som la filla d’algú. Com als espais d’oci nocturn, quan els homes només entenen el nostre no si avisem que tenim parella. Només si pertanyem a algú altre —masculí— són capaços de veure’ns com a persones de ple dret, sembla.
És cert que per a molts homes que han crescut i han estat educats en una altra cultura —la de la violació i la normalització del masclisme—, pensar en les seves filles o les seves dones o mares pot ser útil. Allò que no voldries que li passés o li fessin a una de les dones que t’estimes, no ho facis o no te’n facis còmplice. Ara bé, no pot ser la vostra coartada per sempre més. Em sap greu, però ja no som en aquest punt. Que tingueu dones, filles i mares no és cap consol per a les dones que no formem part de la vostra família i hem de rebre el vostre menyspreu. També som les filles d’algú i no podem dependre de la vostra paternitat, i tampoc de si és de nens o de nenes. Però diré més: encara que no fóssim les filles de ningú, les dones de ningú, les mares de ningú, també mereixeríem el vostre respecte.