Lleialtat

Ningú no ens ensenya com s’ha d’estimar, i la ficció, que hi juga un paper important, ens va fer una mala passada durant la infantesa amb la romantització de certes conductes nocives i tòxiques. Però tampoc no ens ensenyen a divorciar-nos, a passar el dol, a desenamorar-nos. I d’això la ficció encara ens en diu menys. De la següent fase —quan el teu ex refà la vida— ja no en parlem. Tots aquests processos són complexos en qualsevol circumstància… fins i tot quan tenim tota la teoria apamada.
Les lleialtats, de Delphine de Vigan, serveix ben bé com a antificció: allò que no volem que succeeixi, aquell ressentiment que volem com més lluny millor. I ho fa, ho mostra i ho expressa de la manera més dolorosa: a través del fill adolescent d’una parella mal divorciada. Obviant el desenllaç, i posant tota la meva atenció en les descripcions que fa el fill del canvi de casa, penso que aquest hauria de ser un llibre de lectura obligatòria per a qualsevol família que estigui en un procés de separació.
En el cas de Les deslleialtats, el noi conviu amb una mare que està instal·lada en l’odi visceral i amb un pare a qui no li van gaire bé les coses i llença la tovallola. El fill, enmig d’aquest remolí, troba la seva pròpia resposta al neguit i a aquesta deslleialtat als seus progenitors, segons amb qui li toca aquella setmana.
Per als qui hem conviscut amb famílies enllaçades i custòdies compartides és un llibre dolorós. El fill, quan canvia de casa, amb tot el que això li comporta per a la seva estabilitat emocional, troba l’enemic al llindar de la porta. Allò que recordi a l’altre progenitor (o parella) haurà de ser eliminat, encara que sigui part essencial de la seva vida. La roba, els horaris, els hàbits, l’olor dels cabells o els oblits. He reconegut cadascuna de les fòbies que s’hi descriuen en el llibre, amb un matís: que és el noi, i no jo, qui les pateix. I vist des de fora sembla ben fàcil desfer els nusos que ens obliguen a divorciar-nos malament. Des de fora. Quan s’aprengui a estimar, ja farem tard, penso, i s’haurà de tornar a començar per aprendre a deixar-se d’estimar.

Columna a El Periódico
En castellà

One thought on “Lleialtat

  1. El llibre, com tots els de la Vigan, no fa cap concessió i trasbalsa, sacseja. Em sembla que és un dels proposats al premi Protagonista Jove del curs que ve. Premi que oaorguen els lectors de 14/16 anys. Molt bona lectura per a ells.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s