Amb pocs dies de diferència hem pogut comprovar que, per fer oposició política, molts creuen que tot s’hi val. Entenc que s’ho pensin, perquè fa massa temps —segles— que la impunitat de la violència masclista, en qualsevol de les seves formes, s’ha imposat com a mètode legítim per fer política. És evident que la salut democràtica de tots els països moderns passa per la crítica. I també és evident que quan la crítica es fa des de la superioritat, i emparat per alguna discriminació —classisme, racisme, masclisme, adultcentrisme—, passa de ser crítica a discriminació, paternalisme o menysteniment. No fa gaire, la majoria dels comentaris que avui censurem eren acceptats socialment: bé perquè es feien en l’àmbit privat —cosa que encara passa—, bé perquè no hi havia consciència del biaix de gènere que impregna el món tal i com l’entenem.
Fa uns dies, el 25 de juny, Lluís Carrasco utilitzava una metàfora sobre violència sexual per assenyalar una votació al Congrés. Per donar suport a Laura Borràs davant la votació del seu suplicatori, acusava ERC i la CUP d’abandonar la teva acompanyant quan un grup s’hi acosta amb la intenció d’agredir-la. Aquell mateix dia va esborrar el tuit. Ara que he volgut comprovar quina va ser la seva piulada de justificació, comprovo que Lluís Carrasco m’ha blocat a Twitter. Cap problema, en vaig fer captura. Explicava que va esborrar la piulada perquè no pretenia que hi hagués enfrontaments entre defensors i detractors. El vaig esmenar, és clar, perquè el que ell anomenava defensors i detractors eren, bàsicament, masclistes i feministes. Gent que no toleràvem la banalització de les violències sexuals per fer partidisme, a una banda; gent que considerava que exageràvem, a l’altra. Quan dic que per fer oposició no tot s’hi val, en realitat el que vull dir és que allò que ells consideren oposició no ho és en absolut: és masclisme.
Avui, 10 de juliol, uns dies més tard, tornem a viure una situació similar. Un home, en aquest cas José Zaragoza (diputat al Congreso de los Diputados del PSC), piula una foto de l’HC de Salut, Alba Vergés. A la fotografia hi surt ella amb el seu fill quan era nadó, i ella porta una estelada: utilitza la fotografia per criticar la seva gestió del Departament de Salut durant la pandèmia. Aquest fet tan miserable no només és denunciable, sinó que no compleix els mínims per ser considerat oposició política. La crítica és democràtica: el paternalisme barroer, la utilització d’una fotografia personal, l’exhibició i l’atac ideològic no ho són. És violència masclista: en aquest cas, exercida per part d’un representant públic cap a una representant pública. Ni respecte institucional, ens queda. Després d’hores de denúncia i de pressió mediàtica, José Zaragoza esborra la piulada, com Lluís Carrasco. No demana disculpes, sinó que justifica per què ha fet la piulada i diu que s’ha equivocat. En això tots dos coincideixen i deixen clara una cosa: no esborren el tuit per convenciment, ni penedits, ni entenent la gravetat de la situació. L’esborren perquè toca esborrar-lo: maleït segle XXI, maleït feminisme. Hem avançat: abans ningú els hagués assenyalat el comentari, fa no res no s’haguessin vist obligats a esborrar el missatge. Ara bé, al que aspiro no és a això, sinó a que entenguin els motius que ens han obligat a fer-los una campanya de denúncia a les xarxes socials.
Les dones amb veu pública pateixen una mena de violència masclista que costa d’identificar. La majoria dels qui no veuen per què Lluís Carrasco i José Zaragoza haurien d’avergonyir-se de les seves piulades —o els que van atacar Ada Colau per la seva fotografia per motius sexistes— encara creuen que ja no es pot dir res de les dones dirigents, perquè venim les feministes a tocar la pera. Creuen, de debò, que el problema és que ens escandalitzem. No ho entenen, segueixen creient que el que han fet és oposició política. I aquí ve el problema, d’aquí neix el títol: són aquestes les formes de la vella política, i la vella política d’avui encara les utilitza. És justament això, companys, el que hem vingut a eliminar moltes de nosaltres. La vella política d’ahir ha de quedar exactament allà: l’ahir.
Amb el Pla d’Igualtat del Parlament vam voler posar sobre la taula la violència masclista que pateixen les dones que són en política. Una de les accions contempla l’elaboració d’una estratègia integral de resposta institucional a les situacions de violència masclista que pateixen les diputades a les xarxes socials. En aquest cas, que Alba Vergés no és diputada, i que José Zaragoza és diputat d’una cambra sense Pla d’Igualtat, la cosa passarà a anècdota en dos o tres dies. Però no podem acceptar que això sigui així. Quanta, quanta feina…