Fa només uns dies parlava i feia un petit homenatge a les meves amigues en aquestes pàgines. Parlava de les meves bruixes particulars, capaces de saltar la pira i riure de les penes. Llegia, aleshores, el darrer llibre de Silvia Federici, sobre bruixes —el que van voler convertir en bruixes— i dones, sobre la cacera patriarcal i capitalista de les dissidències econòmiques, vitals, emocionals, sexuals. La bruixa era temuda en la mesura que era popular en la seva comunitat.
Silvia Federici fa memòria amb la paraula gossip, que en traducció al català podríem traduir com a comarejar, en els seus inicis. Ens explica com el gossip havia estat sempre entès com un espai de solidaritat i d’intimitat entre dones. Una unió poderosa. Aquelles bruixes, les meves amigues, que jo situava al voltant d’una taula per parlar de qualsevol cosa. Aquell gossip, com les bruixes, també va ser temut: per la força, per la seva capacitat empoderadora, per l’esperança… perquè teixia aliances allà on el mercat i el sistema capitalista, tot just organitzant-se, no hi podien arribar. Mica en mica aquell comarejar va mutar i a dia d’avui el gossip podria ser traduït, i de fet és la traducció habitual, com a xafarderia. Les dones xafarderes, les que critiquen, les que perden el temps amb banalitats eren millor acceptades per la societat de llavors que les comares. Perquè les xafarderes no tenen una força incontrolable, i perquè les xafarderies no són cap amenaça. No són cap alternativa a les relacions establertes per l’statu quo. ¿Qui pot sentir-se amenaçat per unes senyores que no fan altra cosa que xafardejar?
I llavors penso en com les paraules ens van ser preses, també. I en com les filles, les netes, les hereves d’aquell gossip hem volgut fugir d’una paraula que ens pertanyia: el gossip, el comarejar. Ara en diem sororitat, però ve a ser el mateix. Tanco aquest any i aquest mes, desembre del 2021, amb aquest cant a la solidaritat, al comareig, a la camaraderia que no cotitza. Agraint a les germanes que ens il·luminen perquè no ens despistem i puguem teixir la nostra pròpia alternativa: l’hem tingut aquí sempre.

Columna a El Periódico
En castellà