Visibilitzar

El nom fa la cosa, sempre s’ha dit. Quan la cosa ha estat considerada femenina, no hi ha hagut nom perquè no existís. El sistema ha dedicat molta energia i molts esforços a tapar tot allò que no l’interessava, i el que no l’interessava ja se sap què és: les dones en primer lloc, però també tots aquells grups socials, totes les identitats, totes les construccions i tots els relats que no responien a la visió hegemònica del món. L’univers s’ha construït al voltant d’una idea perfecta, universal, rodona, completa: la de l’home cishetero, blanc, de classe alta, amb papers, de mitjana edat, sense discapacitats. Aquesta identitat pulcra i independent és una minoria mundial, però és la minoria que mana.
Per això al segle XXI, el llenguatge és un aliat per a totes aquelles identitats, relats i grups socials que no responem a aquest arquetip central de la nostra societat. Per això és important que posem nom a la cosa, per fer-la evident, per fer-la present i visible, per generar un nou marc de relacions que contempli totes les dissidències i diversitats.
El llenguatge inclusiu no és un debat filosòfic, teòric i intel·lectual. O no només. Quan volem ser presidentes i no senyora president, no és un caprici. Quan volem desdoblar, no ho fem per qüestions normatives i l’economia del llenguatge passa a un segon pla. Quan parlem de progenitors, en lloc de pare i mare, és per visibilitzar que el relat de la família nuclear és mort. Quan parlem de cònjuge, és per evidenciar que la normativitat heterosexual no és tan natural com ens han volgut fer entendre. I quan parlem de persones, en lloc de parlar d’homes i dones, ho fem per reconèixer les realitats, vivències, identitats i experiències de tothom.
El llenguatge fa aflorar drets. Explora l’esfera privada, fosca i marginal i la redirigeix cap al centre, l’esfera pública, l’àgora, la vida. No és un caprici, senyores i senyors, el llenguatge inclusiu. És un dret que tenim tots: el dret a ser anomenats. Sense nom, no hi ha cosa. I sense el llenguatge inclusiu, moltes vides desapareixen de les lleis i les normes socials. No és un debat filosòfic, sinó de supervivència.

Columna a El Periódico
En castellà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s