Joel Codina

Semblava impossible, però ja hi som: hem normalitzat les quotes, la discriminació positiva i les polítiques d’igualtat en l’accés a la política. No a tot arreu, no sense obstacles, no sense recances, no sense el dubte sobrevolant els mèrits professionals i personals de moltes dones a llocs de responsabilitat. Però sí, majoritàriament, la paritat en segons quins àmbits de poder és una realitat. Això no vol dir que el poder estigui repartit de forma equitativa, ni tan sols que el problema de fons estigui resolt, però la imatge que s’ofereix des de la política és acceptablement paritària. I quan no ho és, la societat ja no ho passa per alt. La legislatura que ha començat a Catalunya, aquest 2021 al Parlament, té l’hemicicle més paritari de la història. Només faltaria, aquesta història no era gens representativa ni democràtica. Gairebé el 48% dels escons ocupats al Parlament de Catalunya són de diputades.
Les quotes, però, no eren l’objectiu. De vegades el cofoisme ens fa confondre que la discriminació positiva no era, en si, cap finalitat. Les quotes i la discriminació positiva eren només el mitjà per assolir el que perseguia aquesta política: la igualtat. Un cop acceptem que les quotes són només una mesura correctora, amb capacitat de virar les inèrcies socials amb els seus biaixos, hem d’abordar la següent qüestió: d’acord, ja som la meitat, ¿i ara què? Doncs ara a normalitzar la nostra presència, ara a transformar el poder, ara a continuar corregint la inèrcia per aplicar una darrera dimensió: la interseccionalitat.
Durant massa temps les dones, en tant que grup social discriminat i invisibilitzat en bloc, funcionava de forma estanca i homogènia. Ara, però, encetat el segle XXI, les dones tenen dret a desenvolupar-se no com un col·lectiu, sinó com el que són: la meitat de la població. Això vol dir que la paritat ja no es correspon amb un greuge que tenen les institucions amb les dones, sinó amb tota la ciutadania. Que les dones ocupin els espais de poder en igualtat de condicions que els homes no és cap favor que se’ns fa: és símptoma, només, de representativitat. Cal superar aquest marc en què les dones arriben als espais de decisió perquè se les afavoreix: hi arriben perquè els hi pertoquen. No és —o no només— una mesura feminista, sinó democràtica.
El que veritablement és interessant, per modificar les inèrcies patriarcals del poder, i un cop superada la primera fase democratitzadora de la paritat, és la despatriarcalització. Aquesta paraula llarguíssima i difícil de pronunciar les primeres deu vegades: despatriarcalitzar. Convertir el poder en un espai més des d’on aplicar les propostes polítiques dels feminismes. Després de la paritat, després d’entendre que les quotes eren una mesura no per a les dones sinó per a la representativitat real, el gran repte no és quantitatiu sinó qualitatiu. Les dones pel fet de ser dones no som éssers de llum, no tenim la resposta correcta a totes les preguntes, no necessàriament gestionem millor que els homes i no som cap garantia de res per art de màgia. Ho podem ser, però no pel fet de ser dones, sinó per ser feministes. D’això va la despatriarcalització del poder: la paritat és imprescindible, però no és definitiva. Ens en correspon la meitat, però què en fem d’aquesta meitat és una altra qüestió.
Que les dones arribem al poder no el modifica de forma automàtica. El poder tal com l’hem entès fins ara —és a dir, basat en l’autoritarisme, la poca transparència, unipersonal i vertical, utilitzat més pel bé individual o parcial que comunitari— pot ser perfectament exercit, sota les mateixes directius, per dones. No cal que en posem exemples: les coneixem de sobres, ara i abans. El que fa un canvi realment transformador, realment radical, és despatriarcalitzar els espais dels poderosos. Abandonar les formes patriarcals del poder: liderar sense necessitat d’imposar, de forma col·lectiva i col·legiada, que respongui a les necessitats de la majoria, que posi en el centre l’empatia i la cooperació, que no competeixi de forma agressiva, que prioritzi l’interès comú per sobre de l’interès particular i, per acabar, que en l’aplicació de totes aquestes premises no s’entengui que és un lideratge fràgil. Això ho aconseguirem amb un poder democràtic i per tant paritari, però inevitablement feminista.