Les dones i l’àgora

Joel Codina

La veu de les dones ha estat sempre o bé qüestionada, o bé menystinguda, o directament silenciada. Són segles d’hegemonia a l’esfera pública per part dels homes, i per tant les necessitats i els valors d’aquesta esfera pública estan adaptats a les necessitats i els valors d’ells. No és res estranys, doncs, que les dones hagin de pagar un preu per tenir veu pròpia a l’àgora, i doblement: per allò que diuen, i per qui ho diu. Les dones surten de l’esfera privada i comencen a ocupar l’esfera pública quan ja ho han decidit tot: quines són les normes, els criteris comunicatius i les lleis no escrites. L’esforç és doble, perquè no només han de trencar mites i estereotips pel fet que les dones parlin, sinó que les dinàmiques establertes no es corresponen amb les seves especificitats. Aquestes especificitats no han estat creades del no res, ni molt menys, sinó que són especificitats subjectes a un món que va ser pensat perquè les dones no fessin aquesta invasió de l’àgora. Les especificitats venen donades no perquè les dones siguin dones, sinó perquè el món no les va tenir en compte en el moment d’avançar en justa igualtat: són, per tant, mandats socials i culturals.
Molts poden creure que aquesta etapa, la de considerar les dones unes intruses a la plaça pública, està més que superada. Per això, per demostrar que no ho està, ens cal tanta pedagogia i sobretot ciència: dades objectives que corroborin allò que sospitem. Mary Beard, al seu breu assaig sobre la veu i el poder de les dones, s’hi capbussa de ple: Tinc la sensació que molts aspectes d’aquest conjunt tradicional d’opinions que diuen que en general les dones no serveixen per parlar en públic encara són presents en les nostres assumpcions sobre la veu femenina en públic, i en la incomoditat que ens causa. Aquesta sensació és compartida. Les dones són percebudes com a massa estridents o massa dèbils. No se’ls reconeix l’autoritat ni la legitimitat. Quan estan disposades a confrontar, són radicals. Són males putes, estan mal follades. Histèriques, ploraneres. Grasses, lletges, massa primes. Vesteixen provocant, o semblen monges. S’han guanyat el seu altaveu gràcies a l’aprovació i autorització d’algun home. Se’ls desitja la mort. Se les amenaça amb violacions. S’assenyala els seus fills. És la guerra de sempre amb escenografia nova. Les dones amb altaveu i llibertat són dones amb poder, i és aquesta, encara, la percepció que té la massa crítica de les dones amb poder —que tot s’hi val.
Aquesta setmana dues dones amb grans altaveus públics han decidit abandonar un dels espais de l’àgora: Twitter. Ada Colau i Cristina Fallaràs deixen aquesta xarxa social i exposen els seus arguments. Quan vam reformar la llei catalana contra la violència masclista vam incloure-hi l’àmbit de la política i l’esfera pública com a espais on les dones patim una violència específica. Vet aquí que Colau i Fallaràs representen bé la intenció de la nostra aportació a la llei i en confirmen la necessitat de legislar sobre aquesta qüestió.
No es tracta de no poder rebre crítiques o defugir-les. Ni tampoc que les dones no passin pel control polític que tots els espais públics de poder han de tenir. No vol dir que no es vulguin donar explicacions o es desligitimi l’oposició. Ni tampoc que s’amaguin d’aquells que no opinen com elles. No abandonen l’àgora, però sí un dels seus canals. No crec que el debat sigui tan simple i es pugui enllestir tan ràpid: debiliten la democràcia, marxen perquè no volen escoltar-nos, perquè no els agrada el debat i volen comunicacions unidireccionals, propaganda. Alguns les acusen de no acceptar el que el seu càrrec o ofici porta implícit. La meva pregunta, i crec que és pertinent, és la següent: ¿per què hem d’assumir com a dany col·lateral que un càrrec o un ofici suposi rebre violència? No parlo de sotmetre’s a la crítica o l’examen social. No parlo de no acceptar el judici o l’opinió contrària. No dic que un càrrec polític no hagi de passar comptes amb la ciutadania, o que una periodista d’opinió no hagi de confrontar amb aquells que en dissenteixen. Parlo de violència. D’assumir que a l’àgora la violència hi és sense remei i que, en cas que siguis dona, doblement. Per allò que dius i també perquè ho dius tu. Jo, m’hi nego.
No abandono, encara, l’àgora de Twitter. Però no puc negar que ho he pensat milers de vegades.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s