Sí, a Ursula von der Leyen li van prendre la cadira. A milers de dones, en espais menys visibles, els han pres la cadira, la paraula, la legitimitat, l’autoritat, la idea, el lideratge. Aquest cop, però, ho han fet davant les càmeres, però és el que passa sovint en entorns informals del poder. En aquest cas és especialment flagrant perquè no es tracta d’una situació improvisada: el protocol mana. El patriarcat, més. Tenint en compte el rang de tots tres —Ursula von der Leyen, Charles Michel i Recep Tayyib Erdogan— no té cap mena de sentit que un dels tres quedi fora de joc. Fa només uns dies ens arribava la notícia que Turquia es retirava del Conveni d’Istanbul. Ho dic per posar en context el personatge turc. El malestar general, però, és contra Charles Michel, que representa l’europeisme i que hauria de ser garant de drets i no la crossa del masclisme ranci d’Erdogan.
No parlaré, però i de moment, d’ells dos. El primer que penso quan veig el gest d’Ursula von der Leyen és quants cops, per no muntar un numeret, hem cedit en una situació incòmoda. Quants cops, per no semblar unes exagerades, que és el que ens han dit sempre, hem decidit no fer soroll ni provocar una situació tensa. D’acord que la situació ja és tensa, però no agreujar-la. Quants cops ens hem vist obligades pel moment a prendre una decisió —la decisió d’acceptar el menysteniment i no crear un conflicte— i, hores després, pensar en totes les reaccions que haurien estat més encertades que el silenci o el petit gest de desaprovació. El segon que penso és què hagués passat si Ursula von der Leyen hagués decidit muntar un numeret. Què hagués passat si s’hagués negat a seure al sofà. Què hagués passat si hagués fet aixecar-se als dos senyors dels seus respectius seients i provocar un moment de tensió. Què hagués passat, què haurien fet els equips de protocol i comunicació. Com haurien reaccionat Erdogan o Michel. I quina lectura n’hauria fet l’opinió crítica. ¿Potser Ursula von der Leyen passaria per una histèrica? ¿Massa soroll per un seient de no res? ¿Quina importància té el protocol? És més que probable que l’opinió pública relativitzés la importància d’on ha de seure qui. No ho sabrem perquè ella va optar per seure al sofà.
Això em porta, de nou, a la conclusió de sempre. El petit gest que va fer evidencia la injustícia però no la modifica. Provocar una situació tensa no només evidencia la injustícia, sinó que l’eleva… però li estarem demanant a Ursula von der Leyen que reaccioni a temps, que estigui disposada a generar un entorn hostil i que només se’n parli d’allò. Li estem exigint a la dona que sigui valenta, que és el que diríem després d’ella: ¡valenta! Que s’atreveixi a fer un cop sobre la taula i que no li passi per alt el masclisme a Erdogan. La responsabilitat, per a ella. Penso, doncs, en algunes de les meves amigues, les que considerem que són atrevides, valentes, perquè no callen o perquè fan callar. L’opinió pública pensa d’elles que són massa radicals. Algunes de nosaltres els hi envegem la rapidesa en la reacció, perquè quan ens hi trobem ens quedem bloquejades. L’esprit de l’escalier cada dia que ens trobem davant d’una situació que ens incomoda però que encara ens incomoda més enfrontar-nos-hi. Massa ben educades en la discreció.
Mentre tots dos seuen i Ursula von der Leyen reacciona el més ràpid que pot amb un petit gest —ehm— però seu al sofà, des de casa ens sembla que podria haver reaccionat d’una altra manera. Ho pensem fredament, amb distància. Potser a Ursula von der Leyen li van passar pel cap moltes escenes en les quals ella no s’asseia al sofà. Potser les va descartar ràpidament. Potser les va pensar minuts més tard, quan ja no tenia sentit portar-les a terme. Potser les va descartar al segon perquè no era ni el lloc ni el moment de fer el numeret. 
Ahir, a les xarxes, vaig veure la piulada de Belén Carreño. Levantaos de la silla. Penso llavors en el devolvednos la cortesía. Penso en l’alteritat, en com els homes no ens corresponen amb reciprocitat. Penso en com ens veiem obligades a reaccionar de pressa en el moment, a prendre la decisió de fer el numeret o callar. Penso en les vegades que, a la balança, sempre guanya no crear un conflicte del menysteniment que tenim normalitzat. Penso en cada cop que tornant cap a casa hem trobat aquelles respostes vàlides. Respostes que potser hauríem descartat igualment per no incomodar. Penso en les vegades que hem cregut més convenient suportar la incomoditat que no generar malestar a tothom. I penso en la cadira d’Ursula von der Leyen: penso en el sofà. I penso, sobretot, en la cadira de Charles Michel. Companys i coneguts: aixequeu el cul de les vostres cadires. No ens condemneu a la valentia i l’atreviment perpetus.