Joel Codina

El PP vol limitar els drets de les víctimes de violència masclista. Els vol acotar a la seva ideologia. Fa uns dies vam saber que el PP ha presentat un recurs d’inconscitucionalitat contra part de la llei que blinda el dret de les dones a viure lliures de violència masclista, la 17/2020. Com sempre, els populars, que cada cop són més residuals a Catalunya, utilitzen els jutges per guanyar als tribunals el que són incapaços de guanyar a les urnes: legitimitat. És la por a que el món canvii, un món que afavoria els seus interessos particulars i obviava els de la resta. En concret, esmenen quatre aspectes de la llei. El primer, on s’hi mencionen les dones, adolescents i nenes trans. El segon, la definició de consentiment. El tercer, les tipologies de les violències masclistes que desborden les lleis estatals, com per exemple la violència de segon ordre. I el quart, la necessitat que tots els partits polítics es dotin de plans d’igualtat i protocols.
En primer lloc voldria fer una reflexió al voltant de com, els darrers mesos, conflueixen amb el mateix argumentari forces polítiques que van des de VOX fins al PSOE, passant per PP i el Partit Feminista de Lidia Falcón… FAES inclosa. L’únic que ha fet la llei 17/2020 respecte drets trans és actualitzar la legislació catalana als consensos al voltant de la llei contra la LGTBIfòbia i les recomanacions fetes per la CEDAW, l’OMS o el Consell d’Europa. Però ja que estem parlant d’un recurs d’inconstitucionalitat, i sense ànim de convertir-me jo en la defensora de la justícia espanyola, els voldria recordar als diputats del PP que ja hi ha sentències del Tribunal Suprem espanyol al respecte. Concretament, al 2019 el TS va declarar que en la identitat de gènere de les persones trans debe primar el aspecto psicològico y psicosocial sobre el puramente cromosomático, gonadal e incluso morfológico. També adverteix que el reconeixement de la seva identitat de gènere no es pot condicionar a su sometimiento a una operación quirúrgica de reasignación de sexo, esterilización o terapia hormonal. L’amor a la seva Constitució els hauria d’haver altertat que, fa dos anys, el TS va vincular els drets de les persones trans amb el respecte a la dignitat de la persona i al lliure desenvolupament de la personalitat (article 10.1 de la Constitució) i el dret a la intimitat (article 18.1 de la Constitució). La nova llei s’adapta a les recomanacions europees sobre drets humans. Les víctimes de violència masclista inclouen, per descomptat, les nenes, adolescents i dones trans. I ho farà, al segle XXI, sense patologitzar la seva identitat. Si és víctima de violència masclista, és subjecte de la llei.
Consideren, també, que afegir a la llei una definició de consentiment és una invasió de competències. El problema que tenen amb aquesta definició no és de qui són les competències, sinó poder començar a tractar la violència sexual com el que és. La definició de consentiment que apareix a la nova llei catalana segueix els principis de la Convenció d’Istambul. Potser el PP s’estimaria més que Catalunya fes com Turquia i abandonés el Conveni d’Istanbul, però res més lluny de la realitat. L’inconvenient que hi veu el PP en aquesta definició no és competencial, sinó ideològic.
La llei 5/2008 va ser pionera precisament perquè va obrir el ventall de les violències masclistes, estructurals i sistèmiques, que hem patit les dones al llarg de la història. Això vol dir que la violència masclista té diverses formes (física, psicològica, sexual, obstètrica, econòmica, digital, de segon ordre o vicària) i àmbits (familiar, laboral, social o comunitari, digital, institucional, política o esfera pública i educatiu), que és com està endreçada aquesta llei. És precisament aquesta manera de concebre la violència masclista el que fa que la llei catalana sigui referent. La violència de segon ordre, que ha estat inclosa per primer cop a l’Estat, és aquella violència que pateixen les persones que donen suport a les víctimes de violència i també en reben. Poden ser professionals (advocades, serveis socials, psicòlogues), persones properes a la víctima o desconeguts. La incorporació de la violència de segon ordre és un missatge inequívoc: la víctima no està sola. Un clam popular, fet llei. El PP creu que el vasto y extenso catálogo se aparta desorbitadamente de la esfera de competencias propias. Aquest vasto y extenso catálogo ja hi era, al 2008.
I per acabar, tenen un problema amb els plans d’igualtat i els protocols contra l’assetjament en l’àmbit de la política. Està demostrat que les dones en política o a l’esfera pública han de patir una violència específica. Precisament perquè la violència política contra les dones limita la seva participació i envia un missatge a tota la ciutadania, vam decidir afegir-la al vasto y extenso catálogo de formes de violència masclista. Ho hem fet a la llei 17/2020 i així també ho recomana el Pla d’Igualtat del Parlament de Catalunya. Aquesta modificació s’hauria de fer, sí i també, a la llei de partits orgànica… no volem esperar més, però.
És per això, i com a resum dels darrers deu anys de política catalana, el motiu pel qual moltes feministes som també independentistes. No volem esperar a Madrid per avançar en matèria de drets. Mentre el constitucionalisme atura lleis catalanes perquè no s’ajusten als seus interessos, el país vol continuar avançant. Les feministes, i les víctimes de violència masclista, no volem esperar que un partit residual a Catalunya decideixi amb els jutges el nostre futur escudant-se en les competències: el volem decidir a les nostres institucions, i ho volem fer nosaltres mateixes. La llei 17/2020 s’ha fet en base als consensos de Catalunya, no al gust de quatre diputats del PP.

Article publicat en castellà a Eldiario.es