Aquesta setmana hem parlat de la pobresa menstrual. Moltes de nosaltres ens en vam alegrar, de poder visibilitzar qüestions que han estat històricament silenciades, invisibilitzades i fetes tabú. Però també, és clar, n’hi ha que ha menystingut el concepte i fins i tot la necessitat de fer polítiques públiques al respecte. Les persones que fan broma sobre la pobresa menstrual responen a dos perfils: o bé no han menstruat mai, o bé no han hagut de triar mai entre higiene menstrual i aliments. Una de cada quatre europees, però, ho ha de fer. Per poder parlar d’aquesta qüestió sense quedar-nos en la superfície cal abordar-la des de moltes òptiques, i totes són importants a l’hora de dissenyar polítiques públiques que combatin la pobresa menstrual, però també la pedagogia al voltant de la menstruació. Fa algunes setmanes ja vam impulsar propostes sobre la necessitat de rebaixar l’IVA dels productes d’higiene menstrual, perquè en aquests moments té un 10%, com els articles de luxe. A la Comissió d’Igualtat i Feminismes vam registrar una proposta sobre la rebaixa i la tendència a la gratuïtat dels productes d’higiene menstrual. Però la dimensió d’aquesta proposta va més enllà de l’equitat menstrual, de la rebaixa de l’IVA o de repartir productes de forma gratuïta.
Per una banda, la necessitat de trencar el silenci que hi ha al voltant de la menstruació. Aquí hi veiem implicada l’escola, els mitjans de comunicació i la cultura. Començant pels llibres que comencen a parlar-ne per poder tenir converses amb els infants sobre la regla. Fa algunes setmanes engegava un congrés virtual, Menstruita, per donar eines a les famílies per acompanyar. Continuant per la feina incansable i que ve de lluny de les entitats, com l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius. A l’escola, amb el programa Coeduca’t. Als mitjans de comunicació, abordant-lo amb rigor i sense infantilitzar. En política, sense menysprear les iniciatives fent-ne mofa i desinformant. Des de Salut, no normalitzant el dolor —dismenorrea— i amb el model d’atenció de detecció i diagnòstic de l’endometriosi. Des de Treball, combatent la discriminació derivada d’aquest dolor menstrual, que en alguns casos pot arribar a ser incapacitant. La dimensió de la cultura menstrual, com deia, no es pot abordar només des d’un punt de vista de consum de productes d’higiene… però és imprescindible començar a fer-ho en el nostre país. És fonamental per generar igualtat. I a banda dels mitjans de comunicació, la cultura, l’escola, la salut o el treball, també cal fer-ho amb dues òptiques més, que són importants i que acostumen a ser la diana de tots els menysteniments: llenguatge inclusiu, i espais segurs en els lavabos públics.
No he utilitzat higiene femenina en cap cas perquè som al segle XXI, i de la mateixa manera que no volem tabús ni silenciament al voltant de la menstruació i d’altres processos naturals de les dones, també cal visibilitzar que hi ha persones que menstruen que no són dones. Sí, hi ha persones no binàries i homes trans que menstruen, i a la invisibilització de la menstruació de les dones, hi hem d’afegir l’assetjament que pateixen les persones que trenquen amb els mandats socials, culturals, corporals i d’identitats. Cal que la divulgació sobre pobresa menstrual es faci amb llenguatge inclusiu, aquest respecte i aquest acompanyament integral. De la mateixa manera, no podem obviar tampoc que hi ha dones que no menstruen i que també pateixen l’estigma i la discriminació que això suposa… sense oblidar-nos del climateri, la menopausa.
I per acabar, un últim apunt, perquè parlem sobre pobresa i equitat menstrual enmig d’una crisi climàtica, i per tant quan parlem de productes d’higiene menstrual també hem de ser conscients del context en què ho fem i quines són les conseqüències dels nostres actes individuals i col·lectius. Hem de promoure, fer conèixer i fer assequibles els productes de llarga durada —calces o copa menstruals— i respectuosos amb el medi ambient. Recordar, també, que igual que hi ha controvèrsia al voltant de la pobresa menstrual, també n’hi ha quan fem lavabos inclusius i es desinforma per generar divisions i falsedats. En el Parlament de Catalunya, i gràcies al Pla d’Igualtat que vam aprovar, hi va haver un canvi en la senyalèctica dels lavabos. Que hi hagués una copa menstrual dibuixada a la porta del lavabo inclusiu —i que va obrir un debat amb massa soroll— tenia una explicació molt senzilla: és un lavabo individual, amb intimitat, i amb una pica en l’espai privat per poder netejar, si cal, la copa menstrual. Acabar amb el tabú que hi ha al voltant de la menstruació també va de no ridiculitzar accions com aquesta, i que encara avui genera tants escarafalls. Com deia al principi, la majoria d’aquests escarafalls els fan o bé qui no fa servir copes menstruals, o bé qui no pateix amb lavabos públics bruts, o bé qui no pateix violència en els lavabos públics i es pot permetre el luxe de creure que no són mesures necessàries. Com sempre, allò que volien a l’esfera privada, desperta menyspreu quan aconseguim que es traslladi a l’esfera pública. És, en definitiva, ignorància. I nostàlgia d’un món que s’acaba.