Cultura i lluita

Fa molt de temps que la cultura i la precarietat van de la mà. Diria que part de la societat ha acceptat el binomi com a irremeiable. Diria també que aquesta acceptació parteix d’una idea equivocada: que la cultura és elitista, feta des del privilegi per al privilegi, d’uns quants intel·lectuals per a la classe alta. Potser m’equivoco i és només una percepció, però la tinc. Durant molt de temps —potser fins i tot a casa meva, durant la infantesa i l’adolescència— la cultura ha estat entesa com allò que fan els intel·lectuals, la gent de l’alta esfera, i no hi arribem. Com a molt —ens dèiem, si és que ens dèiem alguna cosa— això nostre és entreteniment, però no n’hi ha prou.
La cultura, em deien fa uns dies, només la fan els rics i els bojos. Perquè se n’ha d’estar, de boig, o se n’ha de ser, de ric, per voler-s’hi dedicar. La diferència respecte fa dècades és que la cultura s’ha democratitzat, i diria que ara som més o menys el mateix número de rics que de bojos, o fins i tot una mica més dels segons. I com que els bojos s’hi han colat, ara la cultura és precària, es fa també des de la classe obrera, no s’hi arriba a final de mes. Els treballadors culturals són tan o més classe obrera que qualsevol altre sector obrer, però encara no s’ha tret la capa elegant —invisible— de la intel·lectualitat, i per això les feines precàries, les males pràctiques i el menyspreu absolut a la relació laboral dels seus treballadors és un fet que la societat —excepte els afectats— encara no ha assumit com a lluita pròpia. Total, o són rics o són bojos.
La lluita cultural sempre s’ha fet d’acord amb uns codis que han estat necessaris i útils per a les societats. L’art reivindicatiu, crític, lliure, provocador. Oh, tots el volem. Però quan es tracta de defensar els seus treballadors, de dignificar la seva feina i remunerar-la en qualsevol de les fases —creació, producte final, promoció, fons d’armari— tothom se n’aparta. Són bojos, són rics. El cert és que els treballadors culturals malviuen i no poden fer plans de futur. Volen una cosa ben senzilla: viure d’allò que saben fer. Com tothom. Potser que els escoltem, encara que no facin tant d’enrenou.

Columna a El Periódico en castellà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s