Joel Codina

Una de les grans qüestions del gènere i el poder és la comunicació política. El que serveix per a un líder home, no serveix per a una líder. I el que serveix per als EUA, no serveix per a Catalunya. L’auto-odi i la percepció que tenim de les dones que manen ens juguen males passades. Ho dic perquè la darrera polèmica sobre la foto d’Ada Colau i la reacció massiva, frívola i en alguns casos masclista té diferents derivades. Per una banda, el moment en què l’alcaldessa decideix penjar la fotografia: enmig d’una pandèmia i d’unes xarxes enceses per un contracte per una campanya de comunicació amb més ombres que llums.
No podem obviar això, però tampoc tota la resta de connotacions que hi ha darrera la crítica desfermada de les xarxes socials. La foto d’Ada Colau i com han reaccionat alguns i algunes em planteja més preguntes que certeses. Dona, d’esquerres, al capdavant d’una gran ciutat, amb una organització nova i moderna, amb unes formes de comunicar diferents i uns valors que semblen renovats respecte la política de fa algunes dècades. Si desdibuixo la figura personal de Colau i algú em mostra les reaccions a la seva fotografia sense tenir en compte colors polítics i les fílies i fòbies que desperta el seu lideratge, no tinc cap mena de dubte: la reacció no té tant a veure amb la foto com amb qui la mostra.
Algunes de les preguntes que em faig no són gaire originals. Si la foto la comparteix un home, ¿què en direm? Si la foto la comparteix una líder, d’esquerres també, nascuda d’entre l’activisme, però és dels EUA, ¿què en direm? I si la foto la comparteix una dona d’esquerres però entra dintre dels cànons de bellesa que ha estipulat el sistema heteropatriarcal, ¿què en direm? Penso que la resposta serà sempre diferent.
És evident que no puc analitzar la reacció a xarxes per la foto d’Ada Colau sense tenir en compte tot el que envolta la seva figura, i que el context en què la penja també és important, i que les circumstàncies en què la penja també són definitives… Però tampoc es pot analitzar la reacció sense tenir en compte el seu gènere, la seva edat, el seu aspecte físic, la seva ideologia. Intento ser el més curosa possible, tenint en compte que jo tampoc no sóc neutral en aquest afer, perquè formo part d’un altre partit polític, però vull pensar que encara tinc prou lucidesa com per saber quan cal fer oposició política, i quan hem d’apostar per la sororitat. Aquest és un dels segons casos.
Tinc més preguntes. ¿Quantes de vosaltres, companyes i camarades, us vestiu diferent en funció de qui teniu al davant en una reunió? ¿Quantes de vosaltres, companyes i camarades, us penseu dues vegades si aquella foto l’hauríeu de penjar o no? ¿Quantes de vosaltres, companyes i camarades, heu modificat el vostre contingut a xarxes des que us dediqueu a la política institucional? ¿Quantes de vosaltres, companyes i camarades, us sentiu més exposades que els vostres companys i camarades a les xarxes? ¿Quantes de vosaltres, quan un fotògraf o fotògrafa us proposa una foto diferent, teniu por a les represàlies i us sentiu insegures?
Tinc moltes preguntes i les meves pròpies respostes, i sé que la majoria de les meves es veuen condicionades per la mirada dels altres, i que la ideologia, el meu compromís amb una causa o una altra, la meva vinculació al moviment feminista, la meva posició, el meu aspecte físic i el fet que sóc dona —i de les privilegiades— afecten a tot el que faig, dic i mostro de la meva vida personal. No tinc cap dubte que afecta en relació als altres, però sobretot en mi, la meva pròpia autocensura. ¿És deguda a la meva posició com a persona que forma part de la política institucional? Sí, definitivament. Soc diputada i jo mateixa em marco un nivell de responsabilitat i soc molt conscient del meu deure com a electa. La representativitat m’acompanya en cada decisió personal que prenc. ¿S’agreuja pel fet de ser dona? També. Oi tant.