Des de fa algunes setmanes sóc d’un grup de dones que, d’una manera o d’una altra, formem part d’una família enllaçada: o bé com a mares divorciades que han tornat a fer família, o bé com a dones divorciades que ara viuen com a mares monoparentals o bé, com és el meu cas, com a dones casades amb homes que ja tenien fills d’un matrimoni anterior. En aquesta nova situació, ens ha tocat de fer el paper d’adult, el que vol dir que haurem d’estar per sobre de moltes coses i que quan hi hagi un conflicte haurem de ser responsables i generoses. No sempre s’aconsegueix. Ser una peça adulta dins d’una família enllaçada voldrà dir, la majoria de vegades, que hauràs d’aparcar el teu instint i les teves necessitats. Els pares i les mares hauran viscut aquest trasbals abans que tu, però ho hauran fet paulatinament. Tu, de cop, t’hi veuràs abocada. No passa res i sí, ho has triat. Però de cop tu no ets només la dona del teu company, sinó que seràs la mamu d’uns nens. I el teu company, per molt que de vegades et costi situar-t’hi, no és només el teu company, és el pare d’aquells mateixos nens a qui aprendràs a cuidar i estimar sobre la marxa, sense manual d’instruccions, en baixada i sense frens.

Llegir l’article sencer a Catorze.cat