Els conflictes familiars i la convivència domèstica són, ja ho he dit altres vegades, universals i atemporals. No dic cap mentida ni descobreixo pas res. Però hi ha una nova esquerda que ens afecta només, com a famílies, des de fa alguns anys. La diversitat familiar actual, el gran ventall de possibilitats fan que aquells conflictes s’hagin, també, diversificat. La relació entre mares i filles, mares i fills, pares i filles, pares i fills, avis, tiets, cunyats… tot això ho seguim i ho seguirem tenint, però per una ferideta petita de la societat se’ns han escolat les noves convivències: els pares i mares divorciats, les famílies monoparentals des del principi, les famílies enllaçades –és a dir, padrastres, madrastres, germans de pare o de mare–, les adopcions, dos pares o dues mares… En fi, hi ha tota una sèrie de relacions que són noves i que no es basen en la sang. Això no vol dir que no tinguin cap mena de base, però tampoc vol dir que tinguem una història al darrere sobre com actuar i com comportar-se, una base que la família tradicional sí que té. Els rols i els tòpics acompanyen. Les noves famílies queden coixes socialment, perquè no tenen aquest suport que donen els anys d’història, de model o d’antimodel.

Llegir l’article sencer al Catorze.cat