«¿Tienes a alguien allá?», em va preguntar. Es deia Marcos i em va treure a ballar salsa a Isabela. Li vaig dir que no. «Yo también estoy padre». Llavors vam ballar una estoneta mentre jo de tant en tant vigilava de reüll la Irene. Tenia seixanta-cinc anys i molta gràcia, o potser és que quan visitem un país estranger la gent ens fa més gràcia perquè, almenys a mi, l’oïda se m’adorm en les paraules noves, la música nova, l’accent, les maneres de dir les coses. Em deia que ballava cabrón i que molt bé que las catalanas bailen cabrón la salsa i que la salsa s’ha de ballar de sentiment, amb el ritme. Feia una calor inhumana però jo tenia tantes ganes de ballar que somreia i seguia mantenint una conversa que en qualsevol altre moment hagués tallat d’arrel. No sé com ni per què li vaig dir que el dia del meu aniversari era San Marcos, i em va dir que jo era taure i ell escorpí. «¿Sabes que en muchas cosas somos compatibles?». Em va fer riure. Li vaig dir que «en realidad somos opuestos» perquè aquí una ja ha explorat qualsevol explicació irracional a la compatibilitat, els afectes, el destí i els astres. Em va donar el seu telèfon en un tovalló de paper, com el contracte de Leo Messi, i vam marxar cap a casa. Tenia moltes ganes de ballar i moltes ganes de menjar mango i la veritat és que tenia moltes ganes de fer qualsevol cosa a Puerto Rico, i fins i tot amb les expectatives pels núvols, el viatge ha superat tots els llindars possibles. 

Hi pensava l’altre dia, perquè la Irene i jo, fa un any —gairebé exacte— érem al meu cotxe. L’havia carregat de mobles i estava tan trista. Durant aquells dies, recordo, només escoltava Latin Mafia. Suposo que perquè tenen aquella cançó que em feia plorar tant i jo, aleshores, sentía que merecía más. La veritat és que encara ho penso. Li vaig dir que venien a Barcelona i la meva amiga, al seient del copilot, després d’haver-me ajudat a desmuntar el meu llit i portar-me dinar perquè sospitava que jo no hi havia pensat —no hi havia pensat—, va començar a comprar les entrades. Crec que encara no era setembre, i el concert era al novembre. «¿Creus que ja tindré ganes de ballar?». Sempre tinc ganes de ballar, així que no fer-ho vol dir que la pena és grossa. «Clar que sí, xuxi», em va respondre la Irene. Al novembre vam ballar molt al concert, certament, i van cantar dos cops la cançó que setmanes enrere m’havia fet plorar tant. Quan l’altre dia, a l’habitació de l’hotel, em va posar «Te estoy correteando», de Latin Mafia i Fred Again, i vam començar a moure el cap al ritme, em va venir al record. Feia un any aquella dona m’havia obert les portes de casa seva de forma indefinida mentre jo trobava un pis. Em comprava llaminadures, pensava el sopar, entrava a la meva habitació improvisada i em deia tota l’estona «és normal que et sentis així». Era molt normal. Un any més tard, no tinc dubtes sobre les ganes de ballar. El cotxe ja no era el meu, era un cotxe puertorriqueño. No hi havia llàgrimes ni mobles. I als seients de davant dues ties ballaven i cantaven a crits per carreteres plenes de natura exuberant i hipnòtica. Vaig pensar que tenia sort de poder fer aquell viatge, un dels viatges de les nostres vides, amb qui feia un any m’havia sostingut durant els dies que van durar la tristesa, l’estupefacció i l’angoixa. 

La Irene feia anys que ho desitjava, i totes dues havíem somiat prou amb Puerto Rico. Li vam regalar el viatge per al seu aniversari dels quaranta, però el regal me l’he endut jo també. La quantitat d’hores que hem rigut i la quantitat de bromes privades que hem generat en aquests dies no les oblidaré mai. Tampoc oblidaré aquesta illa: ho tinc tan clar com que hi tornaré. No sé com ni quan, ni sé amb qui, ni per fer-hi què, però ho sé del cert. M’han quedat coses pendents —centenars d’hores de música i ball, sobretot—, llocs per conèixer, més dies als llocs que més ens han captivat, gent amb qui passar més temps per seguir aprofundint en aquest país preciós. M’han agradat els seus racons, la seva natura, la seva ciutat… però sobretot m’ha agradat una cosa que no s’acaba mai i que per això sé segur que tornaré: la gent, la cultura, el sentiment boricua, les ganes de resistir davant l’imperialisme. La seva literatura, el seu art. Els murals de les seves parets. La bomba i la plena. El güiro, el ritme. Les seves paraules i la música amb què les diuen. La seva fruita i el plàtan, símbol de resistència borincana. Les seves platges i el seu interior. Els seus projectes emancipadors, que cal no deixar en l’oblit. Els jíbaros i els taínos. Les ganes de no marxar d’una illa obligada a normalitzar la diàspora. Els changos i els meaítos. El coquí i el sapo concho. I, per favor, el flamboyán, que m’ha robat el cor. També, per descomptat, la bandera, que también yo ahora voy a llevar donde quiera, cabrón. 

Volveremos a vernos, PR. A la orden, mami.