Arnau C. Vidal

¿Quantes senyores escriptores van descartar presentar un original a un premi perquè les seves opcions eren irrisòries? ¿Quantes dones van signar amb pseudònim perquè no se’ls reconegués la identitat? ¿Quantes dones han quedat ensorrades per la història sota anònims, darrere de la signatura dels seus marits o simplement amb manuscrits que no van veure la llum? ¿Quantes dones han guanyat premis literaris? ¿Quantes han estat llegides sense prejudicis? ¿Quantes no han gaudit del seu prestigi en vida? ¿Quantes, malgrat tot, van quedar fora del cànon? ¿Quantes surten als llibres de text? ¿O quantes tenen un carrer ben ample, lluminós i central a les seves ciutats?
Aquestes són només algunes de les preguntes que, al llarg de la nostra trajectòria dins del món de les lletres, ens fem algunes escriptores. Hi ha una pregunta més, que plantejava als vuitanta Montserrat Roig: ¿quantes hores haurem de dedicar a explicar per què, sent dona, ens dediquem a la literatura? D’aquest reguitzell d’interrogants n’he separat els que afecten la pregunta màgica que moltes dones van haver de respondre als senyors de l’època: ¿fills o llibres? Es veu que s’ha de triar.
Moltes ens hem fet totes aquestes preguntes. La meva pregunta, ara, és la següent: com d’allunyat t’has de sentir de totes aquestes inquietuds, com d’ignorant has de ser per obviar que allò que per a tu és un joc —quina gràcia, canvio la identitat per seguir fent-li monades a les lleis del mercat—, ha estat motiu d’opressió de tantes escriptores al llarg dels segles?
Deixant de banda les valoracions sobre els personatges femenins escrits per homes —diria més: dibuixar personatges femenins al gust del patriarca, siguin escriptors o escriptores—, que tres senyors s’amaguin rere el pseudònim d’una escriptora és un joc. Ens pot fer més o menys gràcia. A mi no me’n fa, per descomptat. Ara bé: és un joc a l’abast d’uns pocs. Els qui es poden permetre el luxe de jugar. La resta: màrqueting.

Columna a El Periódico
En castellà