Permís menstrual: els drets i els cossos invisibles

photo_2021-05-31_17-39-23Cada vegada que el moviment feminista —en qualsevol de les seves formes: institucional, sindical, activista, popular, associatiu, judicial, mediàtic, cultural— avança i ho fa marcant l’agenda, topa amb la mateixa realitat. Durant tant de temps els drets i les especificitats de les dones han estat amagats, que quan traslladem qualsevol reivindicació de l’esfera privada a la pública, salten totes les alarmes. La menstruació, tema tabú per excel·lència, n’és un exemple. Des de les institucions, cada cop que hem avançat cap a la plena normalització d’un fet —menstruar— quotidià en gran part de la població mundial, genera controvèrsia.
Si demanem rebaixar o eliminar l’IVA dels productes menstruals, de seguida apareixen els qui reclamen que els productes d’afaitar siguin també contemplats. Si parlem de pobresa menstrual i es denuncia que hi ha qui ha de triar entre productes menstruals i aliments, es menysté la reivindicació perquè majoritàriament persones que o bé no menstruen o bé no han de triar entre productes d’higiene o aliments, consideren que és una exageració. Si comencem a parlar i a normalitzar l’ús de les copes menstruals, ridiculitzen mesures com adequar lavabos públics. Almenys ja hem superat aquella època en què fer servir copa menstrual era brut. Si volem fer evident que la majoria de dones del planeta menstruen però que també ho poden fer homes trans i persones no binàries, som una amenaça per als drets de les dones. Es tracta, en definitiva, de seguir considerant invisibles els drets i els cossos que no són el de l’home. No qualsevol home, sinó aquell que malgrat ser una minoria mundial, ha monopolitzat el poder històricament: cishetero, blanc, propietari, sense patologies. El patriarcat ens defineix i agrupa pel que no som, i tot allò que queda als marges d’aquest home poderós, ha de restar per sempre més invisible i a l’ombra.
La menstruació posa en evidència com de menystinguts estan els drets d’aquesta majoria social condemnada a la invisibilitat. Fa unes setmanes vam poder comprovar com el permís de flexibilització pel dolor menstrual es convertia en el centre del debat de l’opinió pública. Alguns per considerar que el dolor menstrual no mereix ser correspost amb drets laborals. D’altres, perquè la flexibilització d’unes hores retornables no són prou. Enmig quedem les que ens alegrem que aquests drets i cossos invisibles comencin a caminar cap a l’àgora: en forma de debat, de titulars insòlits en dècades anteriors, de petits avenços o de detector de masclisme interioritzat.
El permís de flexibilització menstrual, impulsat i negociat a l’Ajuntament de Girona per primer cop gràcies a la Intersindical, no és el darrer pas d’un dret laboral, sinó el primer. Només el primer. I com a primer pas l’hem de saludar, celebrar i acompanyar. D’aquest gest en sortiran dues línies: la primera, la normalització dels drets menstruals; l’altra, una nova eina del patriarcat per vulnerar-nos drets fonamentals un cop són reconeguts com a tal. Res ens fa pensar que el dret a treballar sense dolors menstruals no serà utilitzat en la nostra contra, però això no ens pot fer aturar-nos. ¿Que amb un permís menstruals ens assenyalaran, ens controlaran les baixes i serà una pregunta més de les moltes que ens fan en les entrevistes de feina? No en tinc cap dubte. I tanmateix, els drets només es conquereixen fent-los aflorar.
El permís de flexibilització és una bossa d’hores retornables perquè puguis aturar la producció. No li cal cap justificant —no és una baixa, per tant— i per això són hores que s’han de retornar de forma flexible. En cas que tinguis una malaltia com l’endometriosi i que el dolor menstrual sigui patològic, evidentment haurà de tenir una resposta diferent: no podran ser hores retornables i haurà de ser equiparat a qualsevol altra dolència. El fet que no necessitis cap justificant afavoreix el permís de flexibilització perquè n’esborra els obstacles, i alhora en presenta d’altres: que hauràs de retornar les hores. ¿Quin impacte pot produir aquest fet? Que hi hagi moltes dones que no exerceixin aquest dret perquè no tenen prou hores al mes per retornar-les: per conciliació, per exemple. Val a dir que la negociació que s’ha dut a terme a Girona està acotada a un any. En un any, podrem avaluar aquest nou dret: quantes persones se’l demanen, quantes hores de mitjana, quines són les dificultats o els entrebancs, per què malgrat tenir dolors menstruals hi ha qui no utilitza el permís. Aquest primer any podrem tenir dades sobre un fet que malgrat formar part de la vida de moltíssimes dones, homes trans i persones no binàries, no existeixen de forma explícita a dia d’avui.
Aquest permís és només, com deia, el primer pas. N’haurem de continuar parlant, haurem de veure com es desenvolupen les negociacions en d’altres institucions, quins reptes planteja i quins beneficis ofereix. La bona notícia és que a banda de poder començar a tenir el debat de forma assossegada i de poder tenir per primer cop dades amb perspectiva de gènere d’un dret laboral invisibilitzat, hem començat a caminar. En la llei 17/2020 (la reforma de la llei del dret de les dones a viure lliures de violència masclista) vam fer una proposta: recollir com una forma de violència en l’àmbit laboral la discriminació per raó de salut menstrual. Aquesta discriminació seria aquella consistent en tot tracte desfavorable a les dones vinculat amb tot allò que té a veure amb la seva salut menstrual, que constitueixi una discriminació directa i una vulneració dels drets fonamentals a la salut, a la integritat física i moral i al dret al treball. Va ser descartat perquè es va considerar que aquesta discriminació pot quedar recollida en la discriminació per raó de gènere. I sí, és cert, i tot i així segueixo pensant que els drets i els cossos invisibles han de ser anomenats. Potser quan aquest permís de flexibilització estigui fixat per llei i no siguin només hores retornables, i per tant l’haguem desenvolupat fins al final, serà el moment de tornar a plantejar la discriminació per raó de salut menstrual en la llei: cap dubte que, quan un dret s’exerceix, el patriarcat engega la maquinària per utilitzar-lo a la contra. Nosaltres hem fet i continuarem fent el que calia: tornar visibles els nostres drets i els nostres cossos.

Article publicat a Sentit Crític

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s