Ahir em vaig prometre que no hi cauria, però hi he caigut. No volia donar altaveu a una mentida creada per Cs i ampliada per Crónica Global, però em sento obligada —per respecte a la cultura, al flamenc, a la memòria històrica, a la institució de la que formo part i a mi mateixa— a aclarir una falsedat que corre des d’ahir.
A la darrera comissió de control a la CCMA vaig defensar el nostre poscionament a una proposta de Cs sobre el flamenc com a expressió de cultura catalana al nostre país i la difusió que n’han de fer els mitjans públics. Malgrat hem fet reunions amb molts dels sectors de la cultura, Cs només ha fet tres propostes de resolució (a Cultura, Afers Institucionals i CCMA) sobre el flamenc. Hi veig, i no sóc l’única, un intent de polititzar sobre una qüestió que no ho hauria de ser perquè parteix d’una premisa falsa: que el flamenc ens divideix. Volen polaritzar el debat. Cs ens demana, a diverses propostes, que mostrem el nostre suport al flamenc com a part de la cultura catalana. Entenc que si ens ho fa votar en una comissió és perquè considera que hi ha grups parlamentaris que no ho creuen així: s’equivoquen, hi votem tots a favor d’aquesta afirmació.
Quan fa algunes setmanes em vaig reunir amb els tablaos flamencos, els vaig alertar d’una cosa: si els grups pretenien fer una qüestió política d’això, una qüestió partidista, els serviria de ben poc comparèixer a la cambra, perquè no els ajudaríem. Una de les persones amb qui em vaig reunir em va assegurar que un dels problemes del flamenc i dels tablaos era, precisament, que des del franquisme el flamenc ha patit una estigmatització. Finalment, però, Cs ha preferit no ser útil com a grup parlamentari i utilitzar les eines parlamentàries per generar l’última mentida. D’això va la política tòxica. No hem debatut cap proposta sobre jazz, dansa, teatre per a tots els públics, música clàssica o rock. Debatem, en tres ocasions més la compareixença dels tablaos, sobre el flamenc. ¿Per què? Perquè Cs utilitza descaradament el flamenc per intentar trobar notorietat amb algun titular. I m’ha tocat el rebre a mi.
El franquisme va ser el major enemic del flamenc. Ho vaig dir ahir a la comissió i ho torno a dir aquí. Ho deixo per escrit perquè no me’n penedeixo. Franco i la seva dictadura van ser els enemics del flamenc, perquè el van manipular, el van estigmatitzar, el van utilitzar per fer propaganda i el van malmetre. No ho dic jo, ho diuen els que hi entenen. Des d’aleshores hi ha molta gent que considera el flamenc un patrimoni del nacionalisme franquista, de l’espanyolitat que va voler imposar-se al nostre país, però també a tots els republicans de l’Estat. El flamenc i els seus artistes van patir la censura i la repressió del dictador. I d’allò, encara hi ha molta feina a fer, per desfer el que en queda en la memòria de molts republicans. Els vaig recomanar això, als representants dels tablaos, que no convertíssim la seva compareixença en una qüestió identitària, precisament perquè el flamenc no és patrimoni d’Espanya ni del nacionalisme ni del franquisme, malgrat l’hagin volgut reduir a això de forma intencionada. En tot cas és patrimoni cultural de la humanitat, i si s’ha de reivindicar algun origen, és entre el poble gitano, perseguit també pel franquisme. I van estar d’acord en què si acabàvem tenint un debat polititzat, no els podríem ajudar.
Els tablaos a Barcelona tenen dos problemes, i així ho vaig fer saber en la meva intervenció: que estan situats al centre de Barcelona, amb el que això ha suposat per al comerç i els locals, i que tenen bàsicament un públic turista. Totes dues coses, amb la pandèmia i la represa lenta de la cultura en viu, els ha provocat un bloqueig important. D’això hauríem de parlar al Parlament, de com ajudem a que el públic local conegui els tablaos i s’apropiin d’un espai i una expressió cultural que sembla que només interessa, a casa nostra, als turistes. Com revertim aquesta qüestió. Però Cs tenia una altra idea de en què s’havia de convertir el debat. Després de dir que el franquisme va utilitzar el flamenc per confrontar i per dividir, per fer propaganda i fer-li un flac favor, ara se m’acusa de vincular el flamenc amb el franquisme. Certament, si els vaig vincular va ser per denunciar l’ús que en va fer la dictadura, i l’ús que ara en vol fer Cs —les similituds les deixo a gust del consumidor—, i per lamentar que per aquesta qüestió probablement ara el públic local no s’interessi i no ompli els tablaos de flamenc, ara que són buits de turistes.
Lamento haver-me de justificar. Ho lamento moltíssim. El que pretenia dir a la meva intervenció era que ometre el mal que li va fer el franquisme al flamenc a Catalunya —i a la resta de l’Estat— era intencionat. La meva voluntat va ser prioritzar la utilitat de les institucions a la mala intenció de la política tòxica: ens convè més votar a favor una proposta que vol difondre el flamenc als mitjans —però que ho decidexin els professionals, no els diputats— i vetllar per l’activitat cultural en viu en general, no només del flamenc. Així, finalment, va quedar aprovada la proposta, per unanimitat, amb esmenes presentades pel Grup Republicà i JxC.
El franquisme va ser l’enemic del flamenc, per com el va voler reduir a la seva pròpia propaganda i va generar rebuig a gran part de la societat catalana i espanyola; però avui en dia el flamenc té un enemic a les institucions, els diputats que s’estimen més confrontar que buscar solucions perquè els tablaos siguin espais culturals vius.