No t’he explicat gairebé res de nou.
Moltes d’aquestes coses ja les saps
perquè te les he explicat milers de
vegades. Només volia dir-te com
era jo i què em va passar quan
tenia vint-i-cinc anys.

NATALIA GINZBURG

M’havia perseguit per tota la casa, com a les pel·lícules, una cosa de no creure, i quan va adonar-se que ja no m’atraparia, em va llançar un cigarro encès, mig acabat però encès, i com que va saber que era una bogeria de seguida, no el vaig ni veure i ja m’havia llençat un got d’aigua per sobre, i em vaig espantar perquè no me l’esperava. Ell la mira i no s’ho pot creure. S’ha enamorat d’una dona dèbil. Ho sabia, ho sabia. Després vaig passar molts més mesos allà, en aquella casa, sense saber gaire què fer, a qui explicar-ho. Ja sabia que tot allò no era el que es diu normal, no era tan idiota per creure-ho, però també vaig pensar que…, potser estàvem molt nerviosos, aquells mesos, sense diners, sense saber si en tindríem prou amb la meva feina, aquella vida no podia ser la que jo m’havia imaginat, ja saps a què em refereixo. Si ha pogut enamorar-se d’un home així, pot enamorar-se de qualsevol. Això és el que creu, que potser ell és un qualsevol, un més de la llista, i que l’amor mai li havia semblat tan repugnant. Després me’n vaig anar, vaig agafar un ganivet i vaig començar a cridar, perquè se m’acostava i vaig pensar que em volia matar, i vaig cridar però els veïns no van dir res, no deien mai res, ni quan em veien pel carrer sola, no preguntaven mai, però jo cridava perquè potser podrien trucar a la policia, és el que se sol fer en aquests casos, ¿no?, trucar a la policia. Va ser quan em vaig adonar que el món no està preparat per a això, per als crits d’una dona al pis de sota, perquè creuen que tothom té dret a la intimitat, però al que tothom té dret és a la protecció, a sentir que està fora de perill, i vaig cridar i no va respondre ningú. No ho sap, si l’hagués sentit cridar, si hauria volgut ajudar-la. Ni està del tot segur si s’hauria enamorat d’ella sabent que l’havien… ja ho saps, tocat, com se sol dir. Així que vaig agafar un ganivet i vaig sortir al carrer, jo què sé, per si me’l trobava, encara que si me l’hagués trobat no sé què hauria fet amb ell, i em vaig quedar una mica amagada en un carrer, com que no coneixia gaire la ciutat, anava vagant sense saber cap on anar, i no tenia ni idea d’on dormiria, així que vaig anar a la platja i em vaig asseure a la sorra, contra el mur del passeig marítim, i vaig esperar, ¿saps quan esperes que passi alguna cosa, però no saps exactament què esperes que passi? Jo em sentia així, expectant, perquè estava convençuda que vindria a buscar-me; i d’altra banda estava convençuda que no vindria a buscar-me. La imagina pel carrer, amb un ganivet, i… no sent llàstima per ella, sinó vergonya. ¿I saps per què estava segura que no vindria a buscar-me? Perquè la primera vegada que va passar allò, allò de… de l’ull, te’n recordes, que t’ho vaig explicar, que se’m va inflar i no vaig poder anar a treballar i vaig perdre aquella feina… Quan va passar allò, ell no es va moure del sofà, va començar a fumar-se un cigarro i a mirar la televisió, i ho sé perquè la finestra del menjador era d’aquelles amb vidre al mig, i vaig poder veure el que feia, i em va horroritzar, perquè no estava impressionat del que m’acabava de fer, com la primera vegada. Mentre parla de la primera vegada i de la segona, sense saber quantes vegades més la va tocar, s’allunya d’ella mentalment. La creu indigna d’ell. En canvi la primera vegada va ser diferent, perquè va córrer ràpidament cap al lavabo, i es va ficar dins i va tancar fort la porta, amb clau, i portava un ganivet per insinuar que es faria mal pel que acabava de fer, i jo li deia que no fes cap estupidesa, però si hi penses bé, l’única estupidesa era el que m’havia fet a mi, no el que podria haver-se fet a si mateix. No, no vol saber res més, no sap com dir-li, com parlar de la repugnància que sent per ella, per les coses que ha viscut. Sempre he volgut explicar-t’ho tot, com era jo llavors, com vaig viure aquells anys, perquè sempre he cregut que el que sóc ara és en part gràcies a tot allò, sobretot a la nit que vaig passar a la platja, amb el ganivet, és clar que gairebé no ho explico mai, perquè una vegada vaig anar a una consulta i el psicòleg li va preguntar a la mare si jo deia moltes mentides, i la meva mare va dir que no, i era veritat. Després d’aquella pregunta, vaig començar a qüestionar-me, ¿i si m’ho havia inventat tot?, ¿i si estava malalta i vivia en una realitat diferent i no m’adonava que mentia?, ¿i si tot allò que sempre he cregut que vaig viure no fos cert? No em miris així, tot el que vaig viure és cert, però quan vius així, durant tant de temps, al final acabes perdent una mica…, com t’ho diria, l’equilibri. Si hi ha molta gent que desconfia de tu, acabes desconfiant-ne tu també, i ja… m’havia fet un embolic, no sabia res. A poc a poc sent un cansament i un avorriment cap a les seves històries, una mandra que no havia sentit abans. Ell també ha patit, però mai s’ha deixat trepitjar per ningú. Des de llavors estic convençuda que no tornarà a passar-me res semblant, i a més a més, no sóc com les altres dones a qui també els hi ha passat algun cop, sóc jove, i sóc intel·ligent, i va ser només un error, així és com jo ho veig, i la meva família també. Durant el temps que va passar des que vaig marxar a aquella ciutat fins que vaig tornar, els meus pares van estar molt preocupats, tot i que crec que jo no vaig ser-ne mai conscient, perquè no m’ho deien ni m’ho demostraven de cap manera, i el pitjor va ser quan la meva mare va venir a veure’m, perquè vam haver de dissimular, i això que dissimular davant de la teva mare és difícil, perquè les mares ho saben tot, però crec que va funcionar… Ja ho veuràs, quan coneguis la meva mare, entendràs el que dic.