Et lleves i tries la roba i surts al carrer i penses que no n’hi ha per a tant, que Sant Jordi ja no és el que era, perquè total, ja passes tot el mes d’abril voltant pel país, signant aquí i allà, i la majoria dels llibres acaben de sortir, aquella cosa de la novetat, la dictadura de la novetat, que fa que la majoria dels autors i les autores que signen el 23 d’abril ja fa dos mesos que donen la tabarra amb el seu llibre, i mira, ben estrany haver escrit una novel·la epistolar avui en dia, amb lo jove que sóc i en ple segle XXI, i jo ja fa dos mesos, com deia, que explico que és un homenatge a la Natalia Ginzburg. Però et lleves i tries la roba i ja no saps quants cops has resat a ves a saber quin Déu perquè avui, és a dir, dissabte que ve, no plogui, ara que ja no duem mascaretes i que recuperarem una certa normalitat, resulta que potser plou, que ben mirat la normalitat de Sant Jordi sempre ha estat una mica mirar el temps cada dia i patir, patir, patir.
Que ja no és el que era ho dius, però no t’ho acabes de creure perquè et llences al carrer, sí, et llences, surts una mica volant i no toques la vorera, perquè veus tothom amb roses i llibres, i et contagies i penses que potser sí que n’hi ha per tant, i el dia va millorant. Fins fa uns minuts pensaves que ser escriptora el 23 d’abril, una escriptora que ven pocs exemplars, no és precisament una sort, perquè total, és el dia dels més mediàtics, i de la gent que sí que en ven, de llibres, no com tu, però fixa’t, no toques ben bé de peus a terra, i passen les hores i ara et trobes algú que feia molt de temps que no veies, que també acaba de publicar llibre i felicites perquè ho està petant, ¿oi?, però qui tens al davant pensa que ets tu, tu, qui ho està petant, i ja ens veurem per aquí, signant.
Potser sí que n’hi ha per tant, i potser sí que val la pena passar tot el dia a correcuita, vas pensant, i no l’has encertat amb la roba perquè ara tens fred, ara calor, i fins i tot quan plou, quin dia meravellós el 23 d’abril… i l’any que ve, et jures, portaràs unes sabates més còmodes, perquè això no hi ha qui ho aguanti. I de cop de lluny veus no sé qui, qui tu vulguis, una amiga, la teva parella, el teu pare, la teva veïna del quart, que ha pensat a dur-te una rosa o un llibre, o totes dues coses… ostres, sí que n’hi ha per tant.

Columna a El Periódico
En castellà