Els feminismes també discrepen. No he dit res que no sabéssim, però ho deixo per escrit perquè sembla, d’un temps ençà, que les dones feministes estem totes d’acord: que el bé comú i superior que és la igualtat no ens permet discrepar unes de les altres, o que som un grup homogeni que representem Les Dones. El patriarcat ens ha volgut petites, úniques, indivisibles. Mentre els homes desenvolupaven les seves vides individualment, les dones hem hagut d’alliberar-nos primer col·lectivament. Però també discrepem. Ens fem preguntes diferents, i les responem també diferent… algunes de les respostes són, sovint, antagòniques i per tant contradictòries. Però hi ha una cosa que, per a mi, ens ha de poder diferenciar de la resta dels discrepants: som feministes. I com a feministes hem de poder discrepar i debatre en base a uns valors que el patriarcat ha volgut considerar signe de fragilitat. Els dubtes, les contradiccions, la discrepància… també la generositat, l’escolta activa, la consideració cap a les altres formes d’entendre un mateix fet és la base de tot debat que es faci en el marc dels feminismes.
Ho dic perquè sovint els debat dintre dels feminismes utilitzen les mateixes receptes que ha fet servir el patriarcat per anul·lar-nos, i crec que no ens ho podem permetre. Entre d’altres coses, perquè l’enemic —sí, l’enemic— no abaixa la guàrdia. Escric aquestes línies des d’un lloc concret, i crec que he de presentar-lo: sóc feminista transinclusiva, regulacionista amb contradiccions i contrària a la gestació subrogada. Aquests tres puntals em permeten debatre amb moltes altres dones amb qui no hi estic d’acord. I sovint, quan no són anònimes o desconegudes, el debat es fa des del respecte: exposant els dubtes d’aquestes tres màximes, aportant les contradiccions i, en la majoria de casos, les pors. Sí, crec que la majoria dels debats es basen en part en la por: a allò desconegut, al que considerem una amenaça, a allò diferent i aliè.
Aquests tres puntals —transinclusiva, regulacionista amb contradiccions i contrària a la gestació subrogada— em permet debatre amb altres persones sobre moltes qüestions que els generen o em generen dubtes, sempre i quan el debat es pugui fer des del feminisme. I això vol dir concretament que no admet assenyalaments, menysteniment, anul·lació dels meus arguments o raonaments; no admet faltes de respecte, linxaments ni insults. I si ho admet, no és feminisme: tan simple com això.
No sóc menys feminista per ser transinclusiva, no sóc cap traïdora per ser regulacionista…. però m’ho han dit: que no sóc feminista, que sóc misògina, que sóc una traïdora, que voto lleis que van contra les dones i que desprotegeixo víctimes de violència masclista. Per la meva part, quan tinc al davant una persona que presenta dubtes sobre els seus drets respecte els drets de les persones trans —considerant que són incompatibles— o exposant arguments per abolir el treball sexual, normalment escolto. Dic normalment perquè hi poso una premissa: el respecte.
El títol d’aquest text va per a totes aquelles dones que han volgut menystenir-me, invisibilitzar-me, assenyalar-me o jutjar-me per la defensa dels meus valors i posicionaments. Aquelles que han volgut esborrar-me no considerant els meus arguments vàlids sense escoltar-los pels seus prejudicis. Aquelles que en nom del feminisme dibuixen totes les línies vermelles del debat i deixen en els marges a les que en discrepem. Aquelles que utilitzen els mateixos sistemes que el patriarcat ha utilitzat històricament al llarg dels anys. Respecto moltíssimes companyes que no veuen les coses com jo, i normalment el meu instint m’empeny a parlar-ne i poder fer entendre els meus arguments. Dec ser una convencedora de soca-rel. En canvi, les que discrepen respecte el que defenso no miren de convèncer-me, sinó d’anul·lar-me: com a dona, com a feminista. I crec que això té molts noms i es pot fer des de moltes creences, però no des del feminisme.
Per a mi, les línies vermelles les posen els drets humans i el progrés. Crec que tenir debats sobre la societat del segle XXI amb argumentaris d’un món obsolet no és un debat enriquidor, sinó paralitzant i poc respectuós. Però, malgrat tot, on hi veig discrepància amb respecte, hi trobo un repte i no una enemiga. En els darrers mesos només una part del feminisme m’ha volgut esborrar i no m’ha volgut considerar interlocutora vàlida. No em sabria tan greu si no ho fessin en nom d’un moviment polític, ideològic i de transformació social com és el feminisme.