Joel Codina

El dret a perfeccionar-se i a viure
plenament, que ja fa molt temps ningú
no discuteix a l’home, és precisament
allò que el feminisme reclama per a la dona.
ANNA MARIA MARTÍNEZ SAGI

Hi ha poc escrit sobre dones i poder, en comparació al poder i l’home, perquè el poder ha estat sempre un espai hostil per a nosaltres. Un cop van arribar-hi les primeres, no els va quedar més remei que amollar-s’hi. Sobre com les dones transformen el poder hi ha poca literatura, perquè és una preocupació moderna, actualíssima. Ara que la comunicació política està a l’ordre del dia, ens ho demanem: ¿què vol dir lideratge femení?, ¿quins són els valors femenins en el poder? Lideratge femení no vol dir res, i els valors femenins no existeixen. Els rols de gènere, socials i culturals, ens han fet creure que hi ha una sèrie de coses que estan lligades al fet d’haver nascut dona o home. Estan lligades, més aviat, a com ens han educat i com ha estat pensada la societat, i per a qui. Però entendrem que sí, que els valors femenins són uns, per la construcció que n’hem fet tots plegats, i perquè malgrat ens agradaria defugir-ne, la realitat s’entossudeix i ens dóna respostes que no hem demanat.
No, els valors femenins —el que entenem per— no són exclusius de les dones, però les dones, excloses de tants espais, els han desenvolupat per poder resistir i no quedar-ne expulsades. Algun dia canviarem els mots, i parlarem d’humanitzar el poder i no tant de feminitzar-lo. De moment, ens cal fer aquesta associació i entendre que fins que no feminitzem els llocs de decisió, no ho assolirem. Això no vol dir que sigui una fórmula immediata ni infal·lible: que hi entrin les dones no ho soluciona tot —tenint en compte que les dones són també diverses entre elles, i amb tot el dret—, però és indispensable. Quan parlem de valors femenins, doncs, parlem d’empatia, solidaritat, fraternitat. També ho són les emocions, que no queden excloses de la gestió en sí: l’alegria, la tristesa, el plor, el contacte físic. ¿Això és exclusiu de les dones? No. ¿Totes les dones han de respondre a aquestes característiques? Tampoc. Afortunadament. Diem que les dones, quan lideren, ho fan en equip. Treballen sobre consensos, són més dialogants. ¿Totes? No. ¿Només les dones? Tampoc. I afortunadament.
Ara bé, l’experiència ens diu que les dones, majoritàriament, al segle XXI, treballen d’una manera diferent, i se’m permetrà generalitzar sense que això vulgui dir que totes les dones ho facin. Aquells valors que n’hem dit feminitzar però bé podria ser humanitzar, en el cas de les dones són interpretats com a signes de debilitat i feblesa i, en última instància, de mala gestió. Quan defensem que les dones han de poder mostrar-se vulnerables no estem dient en cap cas que les dones, totes, hagin de mostrar-se vulnerables, ni que la governança se sostingui en la vulnerabilitat. Defensem exactament això: que les dones puguin.
¿Per què ho demanem per les dones només? Perquè dels diferents lideratges, només n’hi ha un a qui se li qüestiona la bona gestió en funció de com mostra o amaga les seves emocions. Els homes que les mostren, per exemple, són ben considerats, perquè als seus valors (pressuposats pel fet de ser homes, com la competència i l’eficiència) socialment acceptats, se li afegeixen aquests com un bonus track de lideratge. A la seva bona gestió, al seu lideratge i a la seva eficiència, a més li afegim la humanitat. Lideratge completat. Als homes que no mostren les seves emocions, com que responen al rol històricament representat per ells mateixos, ningú no li troba a faltar la humanitat. Simplement és tal i com s’espera d’ells. A les dones que responen a les formes de poder estàndards (per dir-ho d’alguna manera), ningú no els demana res més. S’han adaptat bé. Poden ser fredes, autoritàries. Ho han de ser per ser respectades.
¿Què passa amb les dones que no s’han adaptat i tenen noves maneres de relacionar-se amb el poder? Penalització. Han de triar: si volen ser considerades bones líders, si volen que no es qüestioni la seva feina, han d’amagar les seves emocions. Si no les amaguen, entendrem de la seva gestió emocional que són incapaces de fer un bon ús de les seves competències. Tot el contrari que els homes (Obama, Macron, Trudeau, Iglesias). Allò que funciona com a complement perfecte en els homes, aquella virtut de l’home modern passa a ser considerada una feblesa en la dona moderna que ocupa el poder. I és això, precisament, el que reivindiquem.
El bloc de les dones no és uniforme. Funcionem com un col·lectiu en la mesura que la societat ens discrimina com a tal. Però més enllà de la lluita col·lectiva, hi ha tants lideratges com dones hi arriben. Demanem que la mateixa diversitat que hi ha en la manera d’entendre el poder dels homes, existeixi per a nosaltres. Si plorem, si ens mostrem vulnerables, si us semblen ingènues: no importa. Gretel Ammann reclamava que les dones ens poguéssim expressar d’acord amb les nostres necessitats i especificitats. La història ha convertit el fet de ser dona en un tret diferencial, ple d’especificitats. Deia: En una societat que té establertes unes formes reconegudes de llenguatge públic (l’únic cotitzat en el mercat), resulta de vegades poc gratificador intentar fer servir altres estils, altres formes d’expressió. És difícil trencar els codis de llenguatge establerts i intentar alhora que ens prenguin seriosament (és anecdòtic, és poc seriós, això és personal, és un assumpte privat, ens explica la seva vida, etc.). Però s’han de trencar aquests codis, perquè aquests codis són fets justament per no parlar de la dona, per mantenir la tan anomenada separació de les coses públiques i les privades, que relega la dona a l’esfera de les coses privades, de les quals no es pot parlar en públic.
Hem de continuar trencant aquests codis, doncs; trencar amb el llenguatge públic que cotitza en el mercat i que està previst per no haver de parlar de la dona i, més important i greu, perquè la dona no pugui parlar de sí mateixa en els termes que consideri més adequats. Aquest és el repte. Sí, encara.