Si el feminisme que practico només m’aporta solucions a mi mateixa, no em serveix. Perquè al que aspiro és a fer canvis estructurals, variar les dinàmiques, dinamitar els espais de poder tal i com els entenem. Sí, potser aquestes aspiracions només poden portar a la frustració, a curt termini, però no se m’acut una altra manera de fer-ho. Potser, fins i tot, ni tan sols seré jo qui es beneficiarà de les qüestions que batallo i plantejo en l’ara i l’aquí. És més que probable.
Però perquè jo em plantegi certes coses, també n’hi van haver, que van abonar un camp que no van trepitjar mai. Treballo, doncs, per a les dones que encara no conec i que trobaran menys resistències de les que jo he trobat. De la mateixa manera que jo n’he trobat moltíssimes menys que les que ens han precedit. Funciona així, i és així com jo ho entenc.
Si el feminisme, si la lluita per la igualtat, no va acompanyada de la consciència de classe i la igualtat d’oportunitats, no em serveix. Aquesta ha estat sempre una ambició del feminisme de qualsevol època, que pretenia màxims que transcendia la pròpia lluita feminista. Perquè el feminisme de les privilegiades no ens fa cap falta: seran llegides com a privilegiades, no com a feministes. El feminisme del curt termini no serveix, vist amb perspectiva, perquè un cas d’èxit, individual, no aprofundeix en les discriminacions estructurals. Les sorteja puntualment, però no les confronta.
Sense la col·lectivitat no ens en sortim, i si no ens enfortim com a grup i ho fem de forma individual, els resultats no canviaran res. Sí, potser canviaran el nostre futur. El nostre, personal. I potser el fet que la nostra experiència canviï ja és en sí un precedent en la lluita col·lectiva. Però no serà prou.
Si cada vegada que una dona té una oportunitat, no l’aprofita per empoderar les dones que té al seu voltant, estarem deixant escapar un tren. I ja ho entenc, que els esforços que hem de fer són titànics, i que potser els volem gaudir, i que els objectius individuals són més assequibles. Però ens fem un flac favor, i a aquestes alçades no ens els podem permetre.

Columna a El Periódico
En castellà